Cerca en el blog

23 de setembre de 2015

Equitat i eficiència en una Catalunya independent







L'economia no és, ni de bon tros, una ciència exacta per bé que l'ús intensiu que fa dels càlculs matemàtics pot induir a pensar el contrari. Atès que té per objecte estudiar l'agregat d'individus constituïts en societat i el seu comportament en el vessant econòmic, l'element “humà”, sovint de difícil previsibilitat, és determinant. No totes les variables que concorren en l'activitat econòmica es poden predeterminar i, menys, quantificar amb precisió, i sense dades exactes no existeix la garantia que els models reflecteixin la realitat. Abunden les aproximacions, lligades a marges d'error i a la subjectivitat de qui avalua els factors involucrats i interpreta els resultats. És per això que, conforme avança la recerca empírica, el naixement de nous paradigmes sacseja, de tant en tant, la disciplina. Entronitza nous principis, enterra vells axiomes.

Aquest és certament el cas del, fins no fa gaire inqüestionat, caràcter antitètic de la relació entre “equitat” (justícia social) i “eficiència” (creixement). La idea que la redistribució de rendes, en un context de recursos limitats, acaba perjudicant a llarg termini el creixement (equity-efficiency tradeoff) ha estat tradicionalment assumit pel pensament acadèmic i polític com a veritat revelada, tant des de la dreta com l'esquerra. Els primers, és clar, posant l'accent en els beneficis que comporta l'augment del PIB també a les rendes baixes, els segons en els aspectes ètics de la justícia social i intentant minimitzar la importància d'aquest presumpte efecte inhibidor sobre la productivitat. Estudis recents, realitzats per entitats poc sospitoses de biaixos radicals, com l'OCDE (1) i el Fons Monetari Internacional (2) mostren amb dades concloents que l'assumpció ha esdevingut obsoleta. A criteri d'aquestes organitzacions disminuir la desigualtat encoratja un creixement eficient i estable. Assenyalen diverses raons. Una d'important és que la desigualtat i la pobresa depauperen el “capital humà” perquè desincentiven l'esforç i la inversió en educació entre les capes socials menys afavorides. Minven, per tant, la capacitat de maximitzar el “capital físic” disponible (infraestructures, maquinària, equipament). Afavoreixen, doncs, la ineficiència i, per extensió, erosionen la gènesi de riquesa.

L'informe Government at a Glance (OCDE, juliol 2015) (3) confirma que Espanya és el país que presenta una major desigualtat de renda entre pobres i rics a Europa, trist rècord que s'encimbella fins i tot per sobre la dessagnada Grècia. L'aberrant taxa d'atur és, ben segur, una de les causes. Una altra, directament relacionada, la incapacitat congènita de les elits político-econòmiques espanyoles per erigir institucions, i implementar polítiques solvents i inclusives, que promoguin una prosperitat equitativa, ancorada en una àmplia base social i no en una reduïda oligarquia extractiva, enquistada en les estructures de poder i perpetuada a través dels temps.

Vénen aquestes consideracions a tomb per la interessant xerrada, i debat posterior, que ens oferí la vicepresidenta, portaveu i consellera de Benestar i Família Neus Munté fa uns dies en un dinar-col·loqui organitzat per Sobirania i Justícia. El model actual de benestar català no només està laminat per la fal·lera recentralitzadora i el drenatge de recursos perpetrats des de Madrid. També està, en gran part, desfasat ideològicament. I així ho reconegué la mateixa vicepresidenta. La desaparició del dèficit fiscal amb l'Estat espanyol i instruments com la hisenda pròpia, que, en un escenari d'independència, ens permetrà disposar dels recursos i capacitat normativa per lluitar de forma decidida contra l'economia submergida, i l'evasió i frau fiscals, són imprescindibles per construir i finançar un estat del benestar amb vocació capdavantera que permeti reforçar la protecció social a famílies, infants, gent gran, i habitatge. Però no s'haurà només d'emparar als col·lectius més vulnerables sinó també fornir d'un veritable ventall d'oportunitats de desenvolupament humà al conjunt de la ciutadania. Requerirà, doncs, forjar un nou contracte social. S'ha de produir un resolut canvi de valors i cultura que abraci totes les àrees de planificació i gestió pública en la seva forma de concebre les institucions, l'educació, la productivitat i el creixement econòmic. Un canvi de "xip" tant a les aules com als despatxos i centres de decisió. Un repte il·lusionant i impostergable que haurem d'afrontar tan bon punt disposem a Catalunya de les oportunes estructures d'estat:

World Economic Forum (Suïssa),“The practice of inclusive growth and development requires widening the lens through which priorities are set in national economic strategies. Macroeconomic, trade and financial stability policies remain critically important as they establish the conditions necessary for improvements in productivity that help drive growth. But institutional development in other areas is just as vital to broad-based progress in living standards and consequantly deserves equal emphasis in national economic policy. The cultural change that such a rebalancing of emphasis would require in governments and classrooms should not be underestimated, as it represents a different way of thinking about structural reform”. (4)



(1) Focus on Inequality and Growth - OCDE - desembre 2014
(3) Government at a Glance 2015 - OCDE - juliol 2015
(4) The Inclusive Growth and Development Report 2015 - Fòrum Econòmic Mundial - setembre 2015



El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats