Cerca en el blog

21 d’agost de 2015

Noruega, sobirania i felicitat










“Havent dimitit tots els ministres de llurs funcions i havent declarat oficialment el Rei que no podia procurar al país un nou govern, el poder reial de Noruega ha deixat de funcionar... En llur qualitat de representant de la nació, l'Storting acaba d'encarregar als ministres dimitits l'exercici provisional, a títol de govern noruec, del poder conferit al Rei en la constitució i les lleis, mitjançant les modificacions oportunes per fer efectiva la dissolució de la unió amb Suècia, de fet que el Rei ha cessat d'exercir les funcions de rei noruec”


Declaració unilateral d'independència del parlament noruec (Storting) - 7 de juny de 1905



És a l'eminent historiador i jurisconsult normand Charles Benoist (Courseulles-sur-Mer, 1861-1936) a qui devem la crònica detallada de l'aspre conflicte sobre política exterior que enfrontà durant uns anys Noruega i Suècia, aleshores unides sota el paraigua de la dinastia dels Bernardotte (casa reial sueca). El Tractat internacional de Kiel havia arrabassat Noruega el 1814 a Dinamarca, derrotada en les guerres napoleòniques, i forçat la seva annexió a Suècia. L'intens torcebraç en relació als serveis consulars, origen de la disputa, palesava interessos comercials oposats i, en certa manera, dues ànimes irreconciliables. L'obstinació sueca per fer passar Noruega, tant sí com no, per l'adreçador, acabà comportant la dissolució dels vincles polítics entre les dues nacions mitjançant una resolució de caràcter unilateral impulsada pel parlament noruec (Storting) (1).

El text de Benoist, minuciós en la descripció dels fets i d'innegable vocació didàctica, es desenvolupa en 23 planes i relata quasi en temps real (l'escriu l'agost de 1905, dos mesos després de l'incident) tant els precedents històrics com les vicissituds d'ordre jurídico-polític generades per la secessió. L'estil, però, és netament periodístic. Es publicà a la que és avui la revista mensual en actiu més antiga d'Europa: la parisina Revue des Deux Mondes, fundada el 1829 i tribuna de prestigi entre juristes, acadèmics, literats i, en general, les elits intel·lectuals i polítiques del període (2).

El catedràtic d'història constitucional europea a l'Escola lliure de ciències polítiques, ancestre de la moderna Sciences Po, qualifica de veritable “revolució” el succeït a Noruega. No obstant això, s'expressa en uns termes sorprenentment contemporitzadors, atesa la cultura política de l'època i el perfil tradicionalista de l'autor:

“Noruega acaba de dissoldre, nou anys abans d'esdevenir centanària, la seva unió amb Suècia. Ho ha fet d'una manera no només serena sinó també digna, noble i quasi religiosa. El Rei, per la seva banda, en lloc d'apel·lar a la força, s'ha conformat amb protestar i argumentar com un vell professor de dret. Vet aquí que el Parlament noruec, l'Storting, ha estat capaç, amb un sol gest, de portar a terme, pacíficament i educada, una revolució”

Diuen que Charles de Gaulle fundà la Cinquena República influït, en part, per les idees de Charles Benoist, singularment les contingudes a l'obra “Sophismes politiques de ce temps” (3). La Cinquena República, encara vigent en l'actualitat, instaurà a França un règim semi-presidencialista amb un cap d'estat legitimat pel vot popular directe, amb l'objectiu de potenciar les capacitats del poder executiu i refermar els mecanismes de contrapès democràtic. És precisament aquesta determinació en la cerca de la “millor forma de govern” que porta Benoist a reflexionar, en el decurs de l'article, sobre les enormes dificultats que han d'afrontar les unions entre diverses entitats de caire estatal. Es refereix a la política en termes de “geometria” i, seguint el símil, a “la quadratura del cercle” quan les entitats agregades volen disposar d'un nivell de sobirania equiparable. La federació entre iguals, sosté, és una entelèquia, un projecte irrealitzable empíricament. És per això que troba la secessió de Noruega revolucionària en les formes, però lúcida en el fons.

Mentrestant a Catalunya, Enric Prat de la Riba està a punt de donar a conèixer “La nacionalitat catalana” (maig de 1906). L'assaig esdevindrà referencial per l'incipient nacionalisme polític d'aleshores, i també pel dels atribolats temps a venir. Descriu Catalunya com un “estat natural” per la seva condició de comunitat nacional en contraposició a Espanya que és un “estat plurinacional”. Però com a fórmula política no planteja la independència sinó la federació, que ha de dotar de continuïtat la unitat d'Espanya. El futur president de la Mancomunitat no augura que la reacció espanyola a una possible secessió catalana pugui ser, de cap de les maneres, ni respectuosa ni pacífica, com ho ha estat, uns mesos abans, la del rei Òscar II de Suècia. Cal, doncs, indefectiblement, esbossar un projecte d'integració. Fracassat aquest, de forma fefaent i reiterada al llarg dels anys, tan bon punt l'amenaça de repressió violenta s'esvaeix, un creixent, i probablement ja majoritari, segment dels ciutadans catalans orienta les seves preferències constitucionals envers la creació d'un estat independent.

El Regne de Noruega és avui un dels estats més pròspers del planeta, no només per les magnituds econòmiques que presenta sinó, sobretot, pel grau de desenvolupament humà del seu teixit social. Any rere any els estudis mostren com el nivell de “felicitat”, tant estadística com autopercebuda, dels noruecs encapçala tots els rànquings internacionals. El Social Progress Index del 2015 situa el país com número u, a l'avantguarda mundial en progrés, benestar i oportunitats pels seus ciutadans (4). Igualment el darrer informe de les Nacions Unides sobre la felicitat al món (World Happiness Report 2015) l'ubica dins del grup dels quatre països capdavanters: Suïssa, Islàndia, Dinamarca i Noruega (5). Els segueixen, per ordre de puntuació, Canadà, Finlàndia, Holanda, Suècia, Nova Zelanda i Austràlia. Tots ells amb poblacions dins d'una forquilla que oscil·la entre els 327 mil habitants d'Islàndia i els 23 milions d'Austràlia, i on també podria encaixar Catalunya atenent la seva dimensió.

Fou Thomas Jefferson, epicuri confés, qui, a la Declaració d'Independència dels Estats Units, es referí a “la vida, la llibertat i la cerca de la felicitat” (Life, Liberty and the pursuit of Happiness) com a drets naturals i inalienables de l'ésser humà, i que els estats tenen obligació d'emparar. Però per poder arribar-hi són moltes les nacions que, com Noruega i els EUA, s'han hagut de desempallegar abans d'una condició política disfuncional que els impedia l'exercici lliure de la plena sobirania, i atènyer les capacitats màximes. El 31 d'agost de 1905 començaren les negociacions de separació entre Noruega i Suècia, després d'un referèndum que avalà la iniciativa unilateral del parlament. El 26 d'octubre Òscar II reconegué el nou estat i abdicà del tron noruec. Poc després, la nit de cap d'any, el cèlebre compositor romàntic, i compromès activista pro-independència, Edvard Grieg, escrigué, amb melangia, al seu diari personal (6):

“Ara que l'any 1905, aquest gran any, s'escola em sento ple de gratitud per haver pogut viure'l. Però sense els somnis de la meva joventut, que aquest any ha fet realitat, la meva música ves estat mancada dels antecedents necessaris. Aquests anhels han modelat la personalitat de la meva música. Si aquest 7 de juny ves arribat en la meva joventut, aleshores, què es ves esdevingut de la meva música? No, és millor així. La lluita, al llarg de tota la meva vida, per la independència ha estat la més gran de les fortunes. La llibertat és: l'esforç per aconseguir la llibertat!”



(1) - Dissolution of the union, 1905 - The Royal House of Norway
(2) - La sécession de la Norvège - Charles Benoist, Revue des Deux Mondes, agost 1905
(3) - Charles Benoist ou la recherche du "meilleur gouvernement" - François Broche, Magistro
(4) - Social Progress Index 2015 - Social Progress Imperative
(5) - World Hapiness Report 2015 - Sustainable Development Solutions Network, Nacions Unides
(6) - Edvard Grieg: Art and Identity - Erling Dahl Jr. i Monica Jangaard, Amazon



Publicat al blog de Sobirania i Justícia






El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats