Cerca en el blog

30 de març de 2015

De les assemblees de semidéus i la política en majúscules





(i) Estats Units. Les llegendes sense drama resulten anodines. Ni interessen, ni commouen. Per això ningú als Estats Units havia gosat mai dubtar que aquell estiu havia estat infernal, amb temperatures atroces i una humitat capaç de fer emmalaltir el foraster més resistent. L'anihiladora canícula que patí aquell any la ciutat més poblada de les tretze colònies només pogué ser superada per les enormes capacitats d'aquells prohoms, avui venerats herois nacionals. L'epopeia dels reunits en conclave lluitant contra tot tipus d'entrebancs, inclòs el calvari d'un estiu inclement, havia omplert d'admiració i orgull moltes generacions de nordamericans. Però, finalment, la veritat acabà surant.

Fou l'any 1987, durant les celebracions del bicentenari de la promulgació de la constitució, que dos historiadors solvents, James H. Hutson de la Biblioteca del Congrés i David A. Kimball del Parc Històric Nacional de la Independència feren caure el mite. La incredulitat generalitzada amb què fou rebuda la notícia arreu del país es diluí aviat davant la incontrovertible evidència. La calor i xafogor a Filadèlfia des del 14 de maig al 17 de setembre de 1787 no havien estat desmesuradament elevades com la tradició històrica havia fet creure, sinó més aviat tot el contrari. Els dos historiadors donaren a conèixer les observacions climatològiques, anotades diàriament, de tres veïns que aleshores vivien dins o als voltants de la ciutat, el cerveser Thomas Morris, l'home de negocis Jacob Hiltzheimer i l'estudiant de meteorologia francès Peter Legaux. Les dades desvetllaren que aquell estiu havia estat plàcid, fins i tot un pèl ennuvolat, amb temperatures suaus i, de totes totes, inferiors a les habituals per l'època. Resultà, doncs, que els 55 delegats de la Convenció Constitucional de Filadèlfia, redactors mítics de la constitució vigent més antiga del món, si patiren alguna suor no fou, precisament, a causa de les elevades temperatures com proclamava el relat històric sinó, en tot cas, per les empolvorades perruques blanques i nobles indumentàries amb què s'empolainaven. 

Els 32 juristes, 11 homes de negocis, 4 polítics, 2 militars, 2 metges, 2 acadèmics, 1 inventor i 1 propietari granger seguien un únic, i gens inclusiu -que diríem en termes del segle 21- patró: ric, home i blanc. Cap dona, cap negre, cap nadiu, cap home comú. El mateix Thomas Jefferson, cèlebre escriptor de la Declaració de la Independència uns anys abans, en una efusiva carta escrita a John Adams des de París lloa, meravellat, els prominents pares de la constitució referint-s'hi amb l'expressió fora de mida “una assemblea de semidéus” (an assembly of demigods), probablement manllevada de l'ideari Hobbià. L'origen extremadament restringit de les seves elits polítiques no disminueix la proesa col·lectiva de la Revolució Americana i la fundació dels Estats Units que en el seu context històric fou un fet transcendental, i, més de dos cents anys després, encara intensament il·luminador. Afortunadament, però, els usos socials i polítics, i els estàndards que aquests primers precursors implantaren a finals del segle 18 han anat avançant progressivament envers el perfeccionament democràtic.

(ii) Europa. El barri residencial de Laeken a Brussel·les fou al desembre de 2001 l'emplaçament triat pel Consell europeu per anunciar la celebració d'una convenció inspirada en la d'aquells antics rebels d'elegants casaques setinades. La iniciativa consistia en redactar un esborrany de constitució que fes viable el projecte europeu en els anys a venir i aturés de soca-rel les crítiques que el titllaven d'elitista, poc democràtic en els seus procediments i, per tant, mancat de legitimitat. Valéry Giscard d'Estaing acceptà, complagut, presidir el nou fòrum de deliberació que celebrà la sessió inaugural poc després, el 28 de febrer de 2002, en un impressionant hemicicle, ple a vessar i vestit de gala, al Parlament europeu. Els 105 membres de la Convenció Europea eren exclusivament polítics bé en representació dels respectius governs o parlaments nacionals, bé europarlamentaris o membres de la Comissió. La convenció acomplí diligentment la seva comesa, no sense dificultats, i el 2004 el document s'aconseguí signar en la conferència intergovernamental del Consell. El que semblava impossible s'havia fet realitat i Europa tenia ja la seva carta magna. Ara només calia la ratificació interna de cadascun dels estats membres. Un pur tràmit, en opinió d'alguns, atès que tots els presidents de govern i els representants dels parlaments nacionals l'havien acordada i signada. Fou aquí, però, on la constitució europea s'estavellà. Els ciutadans francesos i holandesos no hi combregaren i la tombaren en referèndum. Posteriorment el Tractat de Lisboa recollí alguns dels principis i compromisos que s'havien consignat originalment en el text constitucional. La patacada, però, havia estat monumental i Lisboa no apaivagà, ni de bon tros, les nombroses veus que censuren, encara, la praxi tecnocràtica i poc polida democràticament amb què opera la Unió Europea.

(iii) Catalunya. Si les eleccions del 27 de setembre configuren un Parlament amb majoria independentista haurem d'impulsar un procés constituent que faci possible erigir l'Estat català. L'oportunitat és magnífica i les lliçons de la història, que amunt hem glossat breument, també. Haurem de fer una constitució democràtica. Haurem de fer democràticament una constitució. Una convenció constitucional mixta que permeti sumar els beneficis de la democràcia participativa, la representativa i la directa és ineludible i l'única via per fer del nou Estat una democràcia europea del segle 21, que és el que els catalans volem i mereixem. Una societat civil activa i compromesa és el que garantirà que el procés arribi a bon port especialment en un potencial escenari de no col·laboració de les institucions espanyoles. La participació ciutadana permetrà establir nous models de legitimació política davant l'actual panorama de desafecció i crisi dels partits polítics. També és necessària per regenerar el procés institucional de presa de decisions i allunyar-lo preventivament dels estralls de la corrupció i la foscor de les transaccions partidistes. Dissenyar entre tots el país que volem i contribuir a reflectir-lo en la Constitució catalana serà un exercici d'inclusió i cohesió social perquè concernirà a tothom, a independentistes i no independentistes, a ciutadans de dretes i d'esquerres, la clau de volta de tot plegat. Legitimarà endins i enfora el nou Estat. Serà el triomf de la política. La política en majúscules.




    El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

    El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
    Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

    Subscriu-te per rebre les novetats