Cerca en el blog

20 de desembre de 2014

Catalunya, actor polític internacional




Jolyon Howorth, conferència internacional Building a New State 2014


"Unconsciously, or semiconsciously, Europeans are moving towards a new security paradigm"
Relatoria taller de Jolyon Howorth al BNS 2014



Han passat vint-i-cinc anys des que Francis Fukuyama anunciés la fi de la història en un extens article a la revista The National Interest (1). Constatem, però, que l'actual correlació de forces a nivell global no revela ni de bon tros l'hegemonia plàcida de les democràcies de tall occidental que l'internacionalisme liberal considerà inexorable després de la caiguda del mur de Berlín. Les noves potències emergents (els anomenats BRICS: Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), empoderades per un llarg període d'expansió econòmica i l'estancament comparat dels Estats Units i Europa, aposten desacomplexadament pel disseny d'un nou arranjament geopolític allunyat de l'imaginari post-westfalià, orquestrat amb afany des dels rengles occidentals. I descrit, fins al començament de la nova dècada, com a natural i perenne pel més granat de l'expertesa reglada en matèria de relacions internacionals. El mateix Fukuyama reconeix que el món avui poc té a veure amb el del 1989 però, malgrat tot, considera la seva tesi fidel encara a la realitat (2). El final de la història, insisteix, no es refereix a la interrupció de la roda d'esdeveniments sinó a la idea que l'ensorrament del model comunista ha deixat sense alternativa, susceptible d'expandir-se'n, a la democràcia liberal. És el que Hegel anomenà en la “Fenomenologia de l'esperit” (1807) la culminació de la història i que, irònicament (o, potser, simptomàticament), també inspirà l'obra de Karl Marx, creador filosòfic del materialisme dialèctic.

Però els fets són tossuts i fan que no tothom s'hi avingui, de bon grat, als postulats de Fukuyama. L'economia xinesa ha duplicat la seva dimensió en 30 anys, gràcies a insòlites taxes de creixement d'una mitjana de l'ordre del 10% anual. És indubtable que el capitalisme autoritari està en voga. S'ha guanyat el prestigi i la consideració d'un gran nombre de països en vies de desenvolupament que malden per seguir l'estela del gegant asiàtic. La fórmula de l'èxit no admet massa variants, es tracta en essència d'esperonar la puixança econòmica sense incórrer en inoportunes concessions democràtiques. Els Estats Units viuen submergits en un tens debat, i percepció resignada d'un ocàs progressiu, sobre quins possibles escenaris depara el futur global. I, sobretot, com es transformarà el lideratge exercit, fins ara en solitari, per la potència nord-americana. D'opinions, n'hi ha per a tots els gustos però l'evidència que el món està esdevenint més complex i multipolar, fent emergir poderosos epicentres en què els valors occidentals ja no són preeminents, és aclaparadora.

Ateses les circumstàncies és verament inquietant la situació de desconcert que pateix Europa ara mateix en matèria de seguretat i defensa, un dels aspectes més sensibles en política d'afers exteriors. A més la resistència de França, Alemanya i el Regne Unit a connectar estratègies més enllà del seu espai nacional impedeix agregar esforços i recursos per poder jugar un paper rellevant en el nou tauler mundial. 

Des que l'any 2003 els, aleshores, quinze països membres de la Unió Europea signaren el document “A Secure Europe in a Better World” (3), conegut com a European Security Strategy (ESS), les coses han canviat substancialment. La triomfal proclama amb què s'inicia el text: “Europe has never been so prosperous, so secure nor so free”, a la llum de l'actual conjuntura pot semblar ben extemporània. L'impacte del poder tou europeu ha començat a picar ferro fred en un context internacional en què l'interès per importar els valors de les democràcies liberals ha caigut en picat. Per acabar-ho d'adobar els instruments de cooperació econòmica i ajuda al desenvolupament, que han perdut volum en època d'obligada austeritat, s'enfronten a una seriosa competència dels països emergents que els estan utilitzant intensivament per alterar a conveniència la correlació de forces a escala global.

El 2008, cinc anys després d'acordar l'ESS, la UE elaborà un informe per avaluar el grau d'implementació de l'estratègia europea, recalibrar els seus objectius i acomodar-los als canvis en el camp internacional que ja començaven a fer-se força notoris. “Report on the Implementation of the Security Strategy – Providing Security in a Changing World” (4) fa una aposta decidida pel multilateralisme i situa la col·laboració amb les Nacions Unides com una eina cabdal al servei d'una ambiciosa estratègia com a proveïdor de seguretat tova en l'acció exterior: “At a global level, Europe must lead a renewal of the multilateral order” (pàg. 2). Però vet aquí que el fiasco ha estat espectacular. Els europeus han hagut de patir humiliació rere humiliació en veure com els poders emergents han mostrat una enorme capacitat de maniobra al si de les Nacions Unides i altres institucions, i han frenat sovint les seves iniciatives. Un cas especialment punyent ha estat el continuat suport de la Xina i Rússia al règim de Bashar al-Assad bloquejant tota acció humanitària occidental a Síria. El multilateralisme no és, avui, en un agrest entorn neo-wesfalià, un instrument eficaç. Europa necessita, tant sí com no, redissenyar la seva política exterior en termes d'estratègia global si no vol, ben aviat, caure en el declivi i ostracisme més lacerants.

Per l'altra banda el viratge dels Estats Units cap al Pacífic, apuntant a l'Oceà Índic i al sud-est asiàtic, es fa més patent cada dia. És absolutament imperatiu reponderar els equilibris transatlàntics. Des de l'acabament de la guerra freda els nord-americans han fet arribar als europeus insistents senyals que cal que es produeixi un relleu gradual, però decidit, en la responsabilitat de la defensa del seu propi territori. De fet la Declaració de St. Malo (5) signada el 1998 per Jacques Chirac i Tony Blair buscà esdevenir un punt d'inflexió, en tant que es proposà com a objectiu primordial propiciar, la del tot indispensable, autonomia europea.

El professor Jolyon Howorth (Universitat de Yale) no féu mostra d'excessiu optimisme durant la seva estada a Barcelona, convidat per Sobirania i Justícia com a ponent de la conferència internacional Building a New State 2014 (6). Però, malgrat tot, adduí que els europeus estem avançant, conscientment o no, cap a un nou paradigma en matèria de seguretat i defensa. No com a resultat de l'assumpció racional del projecte d'unió europeu, com seria el més desitjable, sinó perquè, comptat i debatut, no tenim més remei. En cas contrari, vaticina, Europa, i també de forma individual els països que la composen, sofrirà en el termini de dues generacions una retracció irreversible com actor internacional. És desencertat que els catalans, immersos en un resolut procés polític que ens ha de portar a la construcció d'un estat sobirà al sí de la UE, haguem decidit encarar aquesta qüestió bé amb temença, intentant defugir les dissensions d'una possible controvèrsia, o bé, en el millor dels casos, amb desinterès i apatia. És contrari als interessos catalans romandre absent en els grans debats internacionals. Catalunya ha de construir els fonaments del seu relat com actor polític en sintonia amb aquesta realitat global, els ha d'interioritzar amb maduresa i, finalment, els ha de donar a conèixer als altres actors polítics amb qui pretén associar-s'hi. Ho ha de fer de forma transparent i des de l'esfera pública, tal com dicta el signe dels temps. I, per damunt de tot, abans no sigui, potser, massa tard. 


(1) - The End of History?
       Francis Fukuyama, The National Interest, juny 1989
(2) - Francis Fukuyama's “The End of History?” 25 years later
       Francis Fukuyama, Cato Institute, juny 2014
(3) - A Secure Europe in a Better World
       European Security Strategy, Consell Europeu, desembre 2003
(4) - Report on the Implementation of the European Security Strategy
       Providing Security in a Changing World, Consell Europeu, desembre 2008
(5) - Joint Declaration Issued at the British-French Summit, St. Malo, France
       EU Institute for Security Studies (ISS-EU), desembre 1998
(6) - Jolyon Howorth: "La resta del món juga a escacs i Europa juga a ping-pong"
       Sònia Sánchez, ARA, 4/11/2014





El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats