Cerca en el blog

23 d’abril de 2014

Conversa amb Sílvia Ventura





Magistrada i signant del manifest de jutges i jutgesses a favor del Dret a Decidir


Sílvia Ventura i Mas (1953)


La magistrada-jutgessa del Jutjat de Primera Instància número 40 de Capacitat i Estat Civil de Barcelona, Sílvia Ventura, és una de les signants del manifest a favor del Dret a Decidir que trenta-tres jutges i jutgesses feren públic el passat 13 de febrer i que ha aixecat més polseguera del que seria previsible -i desitjable- en una democràcia ben apuntalada. La consulta sobre el futur polític dels catalans no és il·legal, assegura, perquè és un dret emparat pel nostre cos constitucional, malgrat el que proclamin un bon nombre de polítics espanyols: “Això potser no coincideix amb els seus punts de vista polítics però il·legal no ho és pas”. I rebla: “En definitiva, en democràcia el millor camí és sempre el que permet expressar a tothom el que pensa. La justícia ha de trobar la solució més encertada, o que satisfaci la majoria. I com ho hem de fer? Votant!”. Avalen aquestes apreciacions més de trenta-quatre anys d'exercici del dret en el vessant penal i, des del 1999, en l'àmbit de les incapacitats. La magistrada Ventura és també vicepresidenta de la Comissió d'ètica assistencial de la Fundació Congrés Català de Salut Mental i autora del compromès assaig Els bojos a Catalunya. 1850-2000 (Col. Llibres a l'Abast, Ed. 62, 2007). S'escau, doncs, escoltar-la amb tota atenció.

El número de signataris del manifest favorable al Dret a Decidir que vostè subscriu no arriba al 5% de tots els magistrats en exercici a casa nostra (756). S'ha de valorar aquest percentatge com un suport feble o, contràriament, com un succés ateses les circumstàncies?

La sociologia de la carrera judicial no és la mateixa que la del carrer. És molt singular des del punt de vista ideològic i de procedència de les persones que hi treballen. Un 5% de signants no és una xifra reduïda, és perfectament congruent amb aquest factor. També hi ha hagut persones que verbalment ens han dit que hi estaven d'acord però no han volgut expressar-ho públicament. Els meus càlculs són que hi ha al voltant d'un 10% de jutges que s'hi senten identificats amb el contingut del manifest, per bé que només l'han rubricat la meitat d'ells.

Com és que no hi ha cap fiscal entre els signataris?

De bon principi aquesta era una iniciativa nascuda tant de la mà de jutges com de fiscals però, imagino que a conseqüència d'alguna filtració, les autoritats de la fiscalia s'assabentaren i dissuadiren els fiscals que tenien previst participar en el manifest. Decidiren apartar-se'n, així que el signàrem només nosaltres. És una llàstima perquè si hi hagués jutges i fiscals no només el número de signataris seria més elevat sinó que, a més, l'expressió seria més completa i transversal.

Tenen constància que s'hagin produït converses directes entre aquests fiscals i la Fiscalia General de l'Estat? Hi ha hagut pressions?

No tinc la constància fefaent però pel que m'ha arribat sé que se'ls ha contactat personalment i comunicat que no podien participar-hi. El temor a l'obertura d'un expedient és justificat. En aquests casos les sancions poden arribar a apartar-los del seu lloc de treball com va passar amb la dimissió induïda de Martín Rodríguez Sol, anterior fiscal en cap de Catalunya.

Hi ha qui ha considerat aquesta iniciativa una ingerència il·lícita perquè pensa que el debat sobre el Dret a Decidir és estrictament polític, i que, en un estat democràtic, l'element judicial i el polític han de mantenir-se sempre separats l'un de l'altre a fi de garantir la imparcialitat del primer. Els jutges han de tenir limitada la seva llibertat d'expressió?

La llibertat d'expressió és un dret fonamental de totes les persones. Nosaltres tenim els mateixos drets fonamentals que la resta de ciutadans. I, a més, en fem ús constantment. És força habitual que els jutges ens expressem a través de les organitzacions judicials. Ho hem fet en contra de la modificació de la Llei de l'avortament, o en contra de les clàusules abusives de les hipoteques. Som jutges però també som persones i, per tant, no tenim aquest dret restringit si bé és cert que no podem militar en cap partit polític perquè ho prohibeix la llei.

Però Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional, era militant del PP l'any 2010 quan va ser elegit magistrat de l'alt tribunal. Es va incórrer, doncs, en una il·legalitat?

Quan jutges i opinió pública se n'assabentaren fou considerat un fet escandalós perquè, efectivament, la incompatibilitat està establerta per llei. L'afer es ventilà reinterpretant l'article en qüestió. Es resolgué que el TC no forma part de la carrera judicial i que, per aquest motiu, no es veu afectat per aital restricció. És una mostra preocupant de l'escassa separació que hi ha en l'actualitat entre els diferents poders a l'Estat espanyol. No podem oblidar que el president del TC té un vot de qualitat en les votacions d'inconstitucionalitat en els contenciosos catalans.

Vostè admet, aleshores, que el manifest de jutges pel Dret a Decidir fa una interpretació de caràcter polític?

Qui llegeixi el text podrà comprovar que és una mera interpretació legal feta per juristes. A nosaltres ens sembla que la CE no és una norma taxada perquè les lleis s'han d'interpretar en cada moment històric i sociològic. Les lleis es redacten en un moment determinat i han de ser progressivament posades al dia. En cap país democràtic una constitució pot ser una caixa tancada. Un cas recurrent és el dels EUA. Diuen que la seva és la constitució més antiga del món però això no és ben bé així perquè ha estat actualitzada, clarificada i esmenada molt sovint. El mateix, per suposat, hauria de ser d'aplicació a la CE del 78. Nosaltres pensem que una consulta a Catalunya sobre el Dret a Decidir es pot fer perquè l'article 122 de l'EAC, que emana de la pròpia CE, permet les consultes.

Tanmateix la major part dels polítics espanyols afirmen que aquesta consulta és il·legal.

No estem d'acord amb aquesta forma de veure les coses. En dret el que no està expressament prohibit està permès. Nosaltres no som teòrics del dret constitucional però hi ha una escala de valors interpretatius, i a partir d'aquí entenem que el dret dels catalans a ser consultats està plenament avalat pel marc constitucional. Estem, malauradament, immersos en un procés de regressió, no només de caire jurídic sinó, sobretot, d'expressió vital. Davant d'aquesta tessitura nosaltres diem: “Miri, això potser no coincideix amb els seus punts de vista polítics però il·legal no ho és pas”. I, en definitiva, en democràcia el millor camí és sempre el que permet expressar a tothom el que pensa. La justícia ha de trobar la solució més encertada, o que satisfaci la majoria. I com ho hem de fer? Votant! Això és el que diem. No diem s'ha de votar això o allò altre. Diem només que la CE no ho prohibeix pas. Les normes, segons el Codi Civil, s’han d'interpretar conforme el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social. Les normes no poden ser un obstacle pel canvi político-social, a més el "principi democràtic" és també una norma.

Vostès demanen que la CE s'interpreti d'acord amb aquest “principi democràtic”, prevalent en la legislació internacional. Què volen dir exactament amb això?

La constitució del Canadà no reconeix el dret a l'autodeterminació però sí el “principi democràtic”. Davant d'una situació en què una part de la ciutadania reclama el dret a ser independent la Cort Suprema dirimí que aquest fet no es pot ignorar encara que no estigui expressament reconegut en la norma capçalera. I, a més, n'estableix el procediment a seguir. El cas d'Escòcia dins del Regne Unit és ben conegut pels catalans, i un model d'acord sobre aquest mateix “principi democràtic” que permetrà als escocesos expressar lliurement les seves preferències constitucionals en uns mesos.

El cas de Kosovo cauria en una categoria diferent en tractar-se d'una declaració unilateral d'independència, oi?

En el cas de Kosovo la constitució tampoc reconeixia el dret a la secessió. Es constituí una assemblea elegida democràticament com alternativa a l'autonòmica que ja existia. Des d'aquesta nova cambra es declarà unilateralment la independència perquè l'estat serbi es negà sistemàticament a entrar en negociació. El cas del Canadà és un referent del dret internacional comparat mentre que el cas de Kosovo compta amb una resolució del Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia. És a dir té una escala supranacional. La CE, com totes, entén que quan l'estat subscriu tractats internacionals les resolucions que s'esdevinguin d'aquests tractats afectaran la legislació interna. El dictamen de l'Haia considerant que la declaració unilateral de Kosovo no contravé el dret internacional, en tant que resolució supranacional, afecta el dret intern espanyol. Altra cosa és que es posi en marxa o no. L'article número 1 de la Carta de les Nacions Unides (1945) i el 55 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966) proclamen el dret a l'autodeterminació dels pobles. Malgrat que les constitucions no se'n refereixin específicament totes les democràcies occidentals han signat ambdós tractats. Per tant, el dret a l'autodeterminació, com a norma supranacional, hi és.

La major part dels ponents que participaren en la redacció de la CE el 1978 identificaren el concepte de “nacionalitat”, consagrat en l'article 2 del text constitucional, amb el de “nació” però la STC 31/2010, de 28 de juny de 2010, sobre l'Estatut d'autonomia del 2006 dictaminà que només hi ha una nació i que aquesta és l'espanyola. El manifest dels jutges, no obstant això, es reafirma en el dret a decidir de la ciutadania catalana en qualitat de membres d'una comunitat nacional. Consideren, doncs, errònia la jurisprudència dictada pel Tribunal Constitucional?

La negativa del TC a admetre una realitat plurinacional al sí de l'Estat espanyol més enllà de la nació espanyola va en contra del sentir majoritari dels catalans. Jo no sóc tècnica en dret polític però sé quina diferència hi ha entre nació i estat. Aquesta resolució del TC crea confusió entre els dos termes. Nació és un conjunt de persones dins d'un territori que tenen una voluntat de ser, d'emprendre un mateix camí, perquè tenen una llengua comuna, una tradició històrica. Un estat és una altra cosa. És un territori on hi pot haver una nació o diverses amb un govern que les representa a totes. Espanya és un estat i Catalunya una nació. No es pot canviar aquesta realitat a cop de decret. A més confondre la nació amb l'estat vulnera totes les lleis que ha promulgat en aquest sentit el Parlament de Catalunya.

Un dels signants, el magistrat Xavier González de Rivera manifestà en una entrevista de televisió que els promotors del manifest estaven buscant suports d'altres magistrats de l'Estat espanyol. Se n'han aconseguit?

Sí, entre els trenta-tres signants originals, i els que s'hi han adherit posteriorment, hi ha jutges no catalans. La majoria, però no tots, són membres de l'associació Jutges per la Democràcia.

El sindicat Manos Límpias interposà una denúncia contra els trenta-tres signants del manifest davant del Consejo General del Poder Judicial perquè considerà que “incorregueren en una falta molt greu de desacatament de la Constitució” i en un “possible delicte d'incitació a la sedició”. Com és possible que amb aquesta estrafolària base jurídica la denúncia fos admesa a tràmit?

No en sabem res. Ens vàrem assabentar pels mitjans. És realment sorprenent que no s'arxivés la causa i que s'acceptés a tràmit. Hi ha qui pensa que amb l'anterior Consejo General del Poder Judicial això no ves passat mai. També sabem pels mitjans que hi ha un instructor a qui s'ha donat trenta dies per investigar si ha indicis d'infracció disciplinària.

Amb el títol de “La conspiración de los 33 jueces soberanistas” el diari La Razón publicà el 3 de març un reportatge a doble pàgina amb les fotos de cadascun dels signants del manifest. 26 d'elles són les que figuren en el DNI dels seus titulars. S'han pogut identificar tres inspectors i un agent de la Policia Nacional que tingueren accés a la base de dades. Com està la qüestió a hores d'ara?

A dia d’avui, només sabem que han estat citats els policies de Barcelona el dia 23 d’abril, però com a testimonis!, desestimant un recurs de la nostra defensa.

Per acabar: l'ús del català en els nostres jutjats seguix un camí lamentablement regressiu. Què cal fer, que no s'hagi fet encara, per impulsar la llengua pròpia?

Resulta difícil per la idiosincràsia del col·lectiu judicial però de cap manera és impossible. Al meu jutjat fa 13 anys que es tramita absolutament tot en català. Començàrem amb un projecte pilot de normalització lingüística de la Generalitat i amb uns funcionaris que són majoritàriament castellanoparlants. Cal, però, que es respecti sempre, en el moment de dirigir-nos oralment a un justiciable, la llegua que triï. Som un servei públic i hem d'utilitzar en la conversa la llengua que resulti més còmoda. Malauradament sovint aquest no és el cas quan l'usuari és catalonoparlant. Per la resta l'idioma propi de Catalunya és el català i no trobo que hi hagi res d'anormal en utilitzar-lo en l'administració de justícia com es fa en les altres administracions. Les parts, fiscal i advocats, han de conèixer les llengües del país i, amb una traducció ràpida per quan s'han d'inhibir procediments de fora de Catalunya, no causa cap problema. Tan sols és precís voler-ho fer. Un cop adquirit l'hàbit surt tot sol!


El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats