Cerca en el blog

1 de febrer de 2014

Conversa amb Mercè Barceló





Catedràtica de dret constitucional a la UAB i portaveu del Col·lectiu Praga


Mercè Barceló i Serramalera (Barcelona, 1962)


La celebració d'aquesta consulta no és inconstitucional”. Qui en dóna fe és Mercè Barceló, catedràtica de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona i portaveu del Col·lectiu Praga. D'ençà que es fundà aquest grup de juristes catalans, provinents de diferents centres universitaris i defensors del Dret a Decidir, la Dra. Barceló al·lega, incansable, des de les més diverses tribunes arreu del territori, en defensa dels fonaments jurídics d'aquest principi democràtic. A recer d'un nodrit cabal de coneixements, assegura que l'actual marc legal espanyol permet als ciutadans catalans poder decidir el seu futur polític col·lectiu sense necessitat de reforma constitucional. Només una interpretació poc ponderada, allunyada dels cànons comuns als tribunals de les democràcies europees, pot fer sostenir altrament. “Ara resulta que els més constitucionalistes som els que estem defensant el Dret a Decidir. Crec que som nosaltres els que ens hem d'anomenar així i no els partidaris de la “indissoluble unitat d'Espanya”. Bufen per estribord, de Praga estant, vents propicis a la causa catalana.

El Col·lectiu Praga està constituït per una cinquantena d'acadèmics del dret adscrits a diferents universitats públiques catalanes. Amb quins objectius nasqué l'associació?

El nostre propòsit és el de transmetre la idea que el Dret a Decidir és legal i legítim perquè és l'exercici d'un dret constitucional. Volem explicar-nos de forma pedagògica a fi que la ciutadania tingui arguments jurídics per poder participar activament en el debat polític sobre el futur col·lectiu del país, i tenir capacitat d'interpretar els continguts que ofereixen els mitjans de comunicació en relació a aquest assumpte.

El fet que diferents especialistes en dret puguin fer interpretacions diametralment oposades en relació a l'encaix del Dret a Decidir en la Constitució espanyola (CE) causa una enorme perplexitat entre la ciutadania. Com s'explica aquest fenomen?


Hem de partir de la premissa que quan interpretem la CE estem operant amb la norma capçalera de l'ordenament jurídic. Per això, els seus preceptes han de ser el suficientment oberts per donar cabuda a diferents ideologies sense necessitat de reformar-la. Però que sigui una norma oberta no vol pas dir que tot s'hi valgui quan s'interpreta. Els aplicadors del dret constitucional tenen unes regles no escrites sobre com portar a terme la interpretació del text. Són criteris interpretatius acceptats pels tribunals espanyols i europeus. La Constitució ha de ser interpretada de forma “sistemàtica”, és a dir, mitjançant una anàlisi ponderada del conjunt dels seus preceptes. Això suposa que la interpretació d’una norma constitucional no pot deixar sense efecte altres normes constitucionals, perquè no hi ha preceptes més constitucionals que d’altres. Dit d’una altra manera, dins d'una constitució no hi ha una estructura jerarquitzada entre preceptes perquè tots són igualment constitucionals. Per l'altra banda, en l'àmbit dels drets, el criteri imperant estableix que davant de dues solucions en la interpretació d'un mateix dret cal triar aquella que és més favorable al seu l'exercici. Aquells que defensen la inconstitucionalitat del Dret a Decidir no respecten cap d'aquests criteris interpretatius. No respecten, per tant, les regles que, en general, fan servir els aplicadors del dret constitucional a Europa on es considera la Constitució norma d'obligat compliment.

Com es pot justificar jurídicament la inconstitucionalitat del Dret a Decidir?

Aquells que propugnen la inconstitucionalitat del Dret a Decidir es basen en afirmacions no raonades sobre la base dels principis de sobirania i d'unitat: l'article 1.2 que reconeix la “sobirania del poble espanyol” i l'article 2 que consagra “la indissoluble unitat de la nació espanyola”. A partir d'aquests dos articles afirmen que una consulta a la ciutadania catalana sobre el seu futur polític col·lectiu seria inconstitucional. Primer, perquè no es pot plantejar la separació d'Espanya, atès que la CE n'estableix “la indissoluble unitat”, i, segon, perquè la decisió de separar-se'n, en tot cas, i de poder-se prendre, correspondria a tot el “poble espanyol” com a ens en el que resideix la “sobirania nacional”. Doncs, bé, aquesta interpretació, fent veure que és la que més respecta el text constitucional, és precisament la que més s’hi allunya, ja que prescindeix totalment de la resta de normes constitucionals –que són tan constitucionals com aquestes- i que cal tenir en compte quan ens preguntem sobre la constitucionalitat del Dret a Decidir.

Quines són aquestes altres normes que s'ignora?

L'article 1 reconeix com a principi estructural del sistema político-jurídic que l'Estat espanyol és un “Estat social i democràtic de dret”. Això suposa que aquest principi orienta la interpretació de totes i cadascuna de les normes de la CE. I com les orienta? Depèn del contingut que es doni al concepte “democràcia”. En aquest sentit, hi ha coincidència en afirmar que les constitucions occidentals actuals no inclouen només una idea procedimental de democràcia, segons la qual les decisions de la majoria s'imposen sobre les de la minoria, sinó que també hi és present un element substantiu essencial: el manteniment del respecte a les minories i als seus drets constitucionals. Drets constitucionals, l’existència i l’exercici dels quals, no poden dependre en un estat democràtic de les majories sinó que, precisament, constitueixen la forma de protecció permanent de les minories. I entre aquests drets constitucionals, a banda de la llibertat d'expressió, destaca especialment el dret reconegut en l'article 23 CE: el dret dels ciutadans a participar en els afers públics, de forma directa o a través dels seus representants. Aquest dret es troba desplegat a l'article 92 CE pel que fa a la participació a través de consultes populars. I titular d’aquests drets ho són “tots els ciutadans” individualment o col·lectiva, i no exclusivament un ens anomenat “poble espanyol”.

A més cal també tenir en compte que la Constitució espanyola no basteix una democràcia de caràcter “militant”, oi?

Efectivament. Aquesta primera idea es concatena amb una segona feta pel Tribunal Constitucional segons la qual la democràcia que instaura la CE no és el que es coneix com una “democràcia militant”. És a dir, la Constitució no inconstitucionalitza fins, no condemna ideologies, sinó que estableix una democràcia plural i pluralista i, per tant, no exclou de la legalitat grups que tinguin una idea del dret o de l’organització social diferent o contradictòria amb la de la mateixa Constitució. Llavors, per què hauria de ser inconstitucional expressar col·lectivament una voluntat contrària al manteniment de la unitat amb l'Estat espanyol, si la Constitució no imposa cap adhesió al principi d'unitat? Com podria la celebració d’una consulta als ciutadans de Catalunya sobre el seu futur com a comunitat política atemptar contra el principi democràtic o els drets fonamentals, si precisament expressar-se a través d’una consulta està emparat pel principi democràtic i és exercici de drets fonamentals? Doncs de cap manera perquè la celebració d’aquesta consulta no és inconstitucional, a l’empara dels arguments que el mateix Tribunal Constitucional ens ha ofert. Altre qüestió són els efectes que pugui tenir el resultat d’aquesta consulta.

La sentència del Tribunal Constitucional (STC) sobre l'Estatut català del 2006 no seria un cas flagrant d'interpretació contra-constitucional?

La STC 31/2010 prescindeix de les mínimes normes hermenèutiques, dels cànons comuns prevalents a tots els tribunals. Aquest exercici de creació d'un nou codi fa que el TC s'autoerigeixi en poder constituent; així mateix ho afirma ell a la sentència. Impossible trobar precedents d'una actuació similar entre els tribunals de les democràcies occidentals.

Miquel Roca, redactor de la Constitució, afirmà, no fa pas gaire, que després d'aquesta sentència l'esquema constitucional espanyol està literalment “esgotat”.

S'ha produït el que es coneix en dret com “mutació constitucional”. Se li fa dir al text tot allò que no diu. És més, se li fa dir en contra del que realment estableix i de la finalitat amb la que va ser redactat. Un exemple és el fet que La Rioja, Madrid o qualsevol CC.AA. fora de la via 152 (Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia) tingui competències legislatives i, per tant, autonomia política. Això no és el que estableix la Constitució perquè l'autonomia política només la preveia per a les nacionalitats històriques. Crec que aquest és el gran problema d'Espanya des de la perspectiva territorial: haver construït un estat amb 17 regions autònomes, totes elles amb autonomia de caràcter polític. S'ha transformat, allò que havia de servir per solucionar un problema d'encaix del País Basc i Catalunya dins l'Estat, en un mecanisme ineficaç de gestió territorial.

Precisament servint-se del fracàs d'aquest model territorial el govern del PP impulsa una escomesa recentralitzadora de gran calat. Són moltes les competències bàsiques de Catalunya que s'estan laminant des de les institucions centrals.

És resultat d'un dèficit molt seriós en la cultura democràtica de les elits polítiques espanyoles. I ara resulta que els més constitucionalistes som els que estem defensant el Dret a Decidir. Crec que som nosaltres els que ens hem d'anomenar així i no els partidaris de la “indissoluble unitat d'Espanya”.

És una llàstima que no hi hagi unanimitat entre els juristes catalans.

Cada vegada n'hi ha més! El Col·lectiu Praga n'és un exemple.

L'Acord d'Edimburg farà possible que els ciutadans escocesos puguin decidir sobre la independència del seu país el proper 18 de setembre. El govern britànic ha traspassat la competència al Parlament escocès perquè organitzi i celebri el referèndum. Fa uns dies el ple del Parlament català aprovà per una majoria de quasi dos terços demanar-ho també a Madrid sota l'empara de l'article 150.2. Hi ha qui posa pegues a aquesta via. Vostè què en pensa?

Sens dubte és una de les vies possibles. L'article 150.2 permet demanar a l'Estat que ens traspassi una competència. La pregunta és: quina? S'ha qüestionat, a partir de la STC 31/2010 sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) del 2006, que la Generalitat tingui competències per regular les consultes referendàries. El TC fa un examen de l'article 122 EAC que és el que reconeix a la Generalitat competències per regular consultes sense especificar si referendàries o no. Quan ho interpreta el TC dictamina que aquest article no inclou les consultes referendàries perquè correspon a l'Estat, no només l'autorització sinó també la regulació del dret, atès que hi ha una reserva de llei orgànica. Per tant, si demanem a l'Estat més que l'autorització, que és el que diu l'article 149.1.32, o sia la capacitat de regular el referèndum, aleshores, de forma indirecta, estem reconeixent la inconstitucionalitat de la llei 4/2010 que és la llei catalana que regula les consultes referendàries. La via del 150 és una arma de doble fil, i més quan ara, un cop sol·licitat el traspàs, ja no està en mans del Parlament de Catalunya la seva tramitació sinó del Congrés de diputats. Penso que potser hagués estat més convenient iniciar el procés de la mà de la Llei catalana 4/2010.

La Llei 4/2010, que desenvolupa l'art. 29 EAC i que connecta amb la Llei Orgànica 2/1980, de regulació de les diverses modalitats de referèndum, està impugnada i en estudi al TC, però és encara practicable perquè s'aixecà la suspensió que l'afectava. Per què considera que aquesta seria la millor via per tirar endavant el referèndum?

Aquesta és una molt bona via, especialment pel que fa a la fase d'iniciativa. La Llei legitima quatre subjectes que poden promoure una iniciativa de consulta: el Govern, el Parlament, els municipis i també la ciutadania. Ho pot fer un d'ells o tots quatre alhora. Impulsar una consulta a l'empara d'aquesta llei permetria, d’una banda, unir ciutadans i institucions en aquest camí; i, de l’altra, endegar un procés de recollida de signatures –requerides per la llei per tirar endavant la iniciativa popular- sobre el qual es podria bastir una campanya de conscienciació ciutadana. També faria possible la visualització de l'abast del suport ciutadà i institucional al procés sobiranista, especialment cara a la comunitat internacional.

Quina diferència hi ha entre una consulta popular referendària i una que no ho és?

D'acord amb la sentència 103/2008 del TC les consultes no referendàries són aquelles que no fan servir els instruments expressament tipificats per a les referendàries. Això és, d'una banda el cens electoral, i de l'altra l'administració electoral. Si no es fa ús ni del cens electoral ni de l'administració electoral no s'està celebrant una consulta referendària. Arrel d'aquesta sentència s'està tramitant al Parlament la Llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana. El cens inclou majors de 16 anys i estrangers per diferenciar-lo del cos electoral. També s'estableixen nous procediments de garantia.

El ministre de justícia espanyol, Alberto Ruiz-Gallardón, advertí fa uns mesos al president Mas que en cas de convocatòria d'un referèndum sense l'acord del govern espanyol s'explorarien les possibilitats de suspensió de l'autonomia mitjançant l'article 155 CE. Fins a on permetria arribar aquest article?


Suspendre l'autonomia a Catalunya seria, al meu parer, inconstitucional. L’article 155 CE diu que en cas que una CC.AA. contravingui el compliment de les seves obligacions o atempti greument contra l'interès general d'Espanya es podran adoptar les mesures necessàries pel compliment forçós d'aquestes obligacions. Com és un text molt ambigu quan diu que es podran adoptar les mesures necessàries, hi ha qui interpreta que una d'elles podria ser la suspensió. Però no hem de deixar-nos intimidar per aquesta nova envestida del discurs de la por. És una via impracticable.

En cap cas, doncs, es podria suspendre l'autonomia?

Suspendre l'autonomia voldria dir deixar sense efecte l’article 2 de la CE, on reconeix el dret a l'autonomia, i voldria dir deixar sense efecte l’Estatut d’autonomia. Un estatut d'autonomia, d'acord amb l’article 152 CE, només es pot modificar o deixar sense efecte –tant el seu contingut com la seva aplicabilitat- pel procediment que ell mateix estableix. I la suspensió no està prevista per l'Estatut d’autonomia de Catalunya, ni per cap estatut. Per tant, la suspensió de l'autonomia, correlat de la suspensió d'un Estatut, no està coberta per l’article 155 CE i representaria una vulneració dels preceptes constitucionals que he esmentat. De fet, quan es va suspendre l'autonomia l'any 34, després dels fets del 6 d'octubre, la constitució republicana tampoc no preveia la possibilitat de suspendre l'autonomia. No obstant això, se suspengué amb la llei de 2 de gener de 1935. Aquesta llei fou declarada posteriorment inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals.

La Cort Suprema del Canadà dictaminà el 1998 que una declaració unilateral d'independència seria legítima, malgrat no estar prevista per la Constitució, si fos el resultat d'una expressió democràtica inequívoca i majoritària. Es podria invocar des de Catalunya com un precedent jurisprudencial aplicable al nostre cas també?


El que establí la Cort Suprema del Canadà fou que un resultat favorable a la independència obligaria a l'inici de negociacions entre ambdues parts respecte una possible secessió. Jo crec que aquesta construcció és transportable a la Constitució espanyola, en tant que constitució democràtica. Penso, així, que si bé el vot favorable a la independència no permetria invocar a nivell constitucional un dret a la secessió unilateral, tampoc l'ordre constitucional establert no permetria en democràcia restar indiferent a la voluntat inequívoca i majoritària d'un territori. De manera que si els resultats fossin clars, en tant que expressió d'una voluntat democràtica, crearien l'obligació d'iniciar negociacions entre les Corts Generals –lloc natural d'expressió de la sobirania popular, segons el TC- i representants del Parlament de Catalunya, que poguessin portar a un resultat de separació. D'aquesta manera és com es respectaria la proclamació constitucional que la sobirania resideix en el poble espanyol, el qual estaria present en aquest procés a través dels seus representants. També és com es donaria plena efectivitat al principi democràtic consagrat a la CE, dotant d'efectes jurídics la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya.


El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats