Cerca en el blog

20 d’octubre de 2013

La DUI i el reconeixement internacional del nou Estat de Catalunya




Taula rodona "El reconeixement internacional de nous estats"
Imma Tubella, Stefan Talmon i Bardo Fassbender


L'absència persistent de diàleg i l'ús sistemàtic dels ressorts judicials com a única resposta de l'Estat espanyol al procés sobiranista impulsat per la societat catalana, fa inevitable que l'anàlisi de l'actual conjuntura dibuixi escenaris de futur empesos des de la unilateralitat política. Els, sens dubte, més desitjables arranjaments d'entesa mútua que s'inscriuen en l'expressió col·lectiva dels ciutadans catalans mitjançant un referèndum, semblen avui, malauradament, travats en el terreny dels impossibles metafísics, a causa d'una seriosa manca de disposició democràtica. És per això de reflexió obligada escatir si aquests elements d'unilateralitat permetrien que el projecte envers la creació d'un estat propi independent fos viable. És a dir, susceptible de ser, tard o d'hora, reconegut per un nombre suficient d'actors internacionals de primer ordre.

A la taula El reconeixement internacional de nous estats de la 3a conferència internacional Building a New State (BNS 2013) que Sobirania i Justícia organitzà el passat 4 d'octubre a Barcelona el co-director de l'Institut de Dret Internacional Públic de la Universitat de Bonn, Stefan Talmon, assenyalà que el reconeixement de nous estats és primordialment un fet de caràcter polític -no jurídic- i una decisió que prenen els estats de forma unilateral en consonància amb els seus interessos interns i externs. No descobrim pas res de nou. Sir Ian Brownlie, influent especialista en l'àmbit del Dret Internacional, desaparegut ara fa tres anys en un accident de trànsit a El Cairo, i professor d'aquesta matèria a Òxford i la London School of Economics, ens ho recorda repetidament en un dels seus nombrosos textos esdevinguts un clàssic Recognition in Theory and Practice (1983). “Diplomatic recognition is always a privilege, never a right... There is nothing automatic about recognition” proclamà John Foster Dulles, secretari d'estat estadounidenc, el 1957, quan era interpel·lat sobre el no reconeixement diplomàtic nord-americà al règim comunista xinès. 

Una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), malgrat no ser prohibida per la legalitat internacional, no es concep a Catalunya com un objectiu en sí mateixa. Estats amb moviments independentistes com Brasil, Sud-àfrica, Rússia o la Xina, a fi d'evitar un precedent reeixit, podrien esdevenir socis d'Espanya en l'intent d'impedir el reconeixement internacional del nou Estat català. També podrien posar pegues Grècia, Romania, Xipre o Eslovàquia que són els països de la Unió Europea que, amb Espanya, no reconeixen Kosovo com a estat sobirà. Prou que ho sabem. A més, pel que fa a l'admissió al si de les Nacions Unides, el nou Estat hauria de ser reconegut per al menys nou membres del Consell de Seguretat, inclosos els cinc permanents (Estats Units, França, Gran Bretanya, Rússia i Xina) i dos terços de l'Assemblea General (129 països).

La DUI, òbviament, a Catalunya perseguiria altres finalitats. Seria un mer instrument que hauria de propiciar la propagació de l'escenari del conflicte al terreny polític europeu. Per descomptat, la diplomàcia espanyola intentaria evitar-ho apel·lant al dret de no ingerència en qüestions d'ordre domèstic. Tanmateix, el desprestigi i la greu ineptitud per encarar amb solvència la profunda crisi econòmica, política i institucional que assola Espanya fa que les seves capacitats de maniobra internacional siguin, a hores d'ara, ben lluny de poder-se considerar òptimes. Tampoc no hem de comptar gaire amb una possible predisposició filantròpica dels socis europeus per intervenir-hi. Cal, però, preguntar-se, set milions i mig de ciutadans europeus d'una regió pròspera, contribuent neta a la Unió Europea, amb drets consolidats després de 28 anys d'adhesió al seu sistema legal, trucant estrepitosament la porta de Brussel·les i clamant per la mediació europea en una taula de diàleg internacional amb l'Estat espanyol, poden ser ignorats impunement? Davant d'aquesta tessitura, podrien París, Berlín i Londres inhibir-se'n?

El catedràtic de Dret Internacional Públic i especialista en legislació europea de la Universitat de St. Gallen (Suïssa), Bardo Fassbender, expressà durant la seva intervenció en la conferència internacional BNS 2013 el convenciment que quan es produeixi el xoc de legitimitats entre Catalunya i l'Estat espanyol Europa no podrà defugir pronunciar-se'n. I ho haurà de fer en sintonia amb la lletra i també amb l'esperit dels valors establerts pels tractats fundacionals: 

“The Union does not defend the existing borders of its member states within the EU. In other words, the EU was not founded to petrify the borders between its member states as they presently exist. The EU rather provides a legal frame in which peaceful change can occur even relating to questions of self-determination and territory”.

En acabar, tots dos, Talmon i Fassbender, coincidiren emfàticament en una idea. A Catalunya se'ns ha girat feina. Recomanaren invertir, de forma peremptòria, totes les energies i recursos disponibles a teixir les complicitats internacionals, dins i fora d'Europa, necessàries per materialitzar aquest ambiciós propòsit. Catalunya té bones cartes en aquesta partida, això és ben segur, però haurà d'aconseguir, primer, asseure els jugadors a la taula. Vet ací el quid de la qüestió.



Publicat a Tornaveu (89) - 15/10/2013






El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats