Cerca en el blog

28 d’octubre de 2013

Impedí l'administració Clinton el triomf sobiranista al Quebec el 1995?




Sleeping Bear Press, 1998


“I was more convinced than ever that it was time for the United States to indicate support for a united Canada. 
If that's what we feel, what was so wrong about saying it?”



James J. Blanchard fou ambaixador dels Estats Units al Canadà durant tres anys, des del 1993 fins el 1996. Polític adscrit a les files del Partit Demòcrata i amic personal de Bill Clinton, aspirà a la rellevant cartera de secretari de Transport en el primer gabinet de la nova administració el gener de 1993. Clinton havia guanyat, contra pronòstic, el 3 de novembre de l'any anterior les 52es eleccions presidencials contra el republicà George W. Bush. L'antic governador Blanchard havia dirigit amb èxit la campanya de Clinton a Michigan i optava, doncs, a un merescut premi en senyal de reconeixement. Però, a despit del que Warren Christopher, factòtum del nucli dur polític, li havia anunciat en conversa privada, no fou ell qui en resultà elegit sinó Federico Peña, un hispà. Mesos després Blanchard acceptà, aparentment de bon grat, una oferta insòlita per un polític jove (51 anys), brillant i ambiciós: marxar a Ottawa com a cap de la cancelleria estadounidenca al Canadà.

Jim Blanchard arribà al segon país més extens del planeta amb la voluntat de deixar petjada. Com a governador (1983-1991) havia aconseguit capgirar una situació econòmico-financera caòtica. L'u de gener de 1983 l'estat de Michigan presentava un dèficit d'1,7 mil milions de dòlars, amenaça de fallida, una taxa d'atur per sobre del 17% i el pitjor ràting creditici de tot el país. Vuit anys després havia equilibrat els pressupostos, encimbellat el ràting a AA, ajudat a crear 650.000 nous llocs de treball i diversificat l'economia un 35%. Newsweek es referí a la rutilant acció política de Blanchard com “one of the most dramatic economic turnabouts in the recent history of state government”.

Instal·lat a Lornado, una mansió de tres pisos i trenta-dues habitacions, al barri residencial més exclusiu d'Ottawa, el polític demòcrata dirigí els fils de la diplomàcia estadounidenca al Canadà amb nervi i afany de protagonisme. Els reptes tradicionals de la relació EUA-Canadà, de natura primordialment comercial, resultaren poc estimulants per l'ímpetu polític del canceller. Facilitar els acords de la NAFTA (Àrea de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord), algunes disputes comercials sobre blat i llet i el procés de desregulació del tràfic comercial aeri el mantingueren ocupat però el que realment acabaria resultant un al·licient per la seva personalitat inquieta no arribà fins l'octubre del 1995 quan els quebequesos foren cridats en referèndum per decidir l'estatus polític de la província francòfona.

Al contrari del que sembla estipular una praxi diplomàtica respectuosa amb el lliure determini dels ciutadans del Quebec l'ambaixador prengué partit, de forma desacomplexada, per una de les dues opcions en contesa política: la causa a favor del federalisme i en contra del sobiranisme: “The vast majority of Americans, inside and outside the government, have absolutely no sympathy or patience for the notion of secession. That's rooted, reasonably or not, in our own Civil War and a warm, fussy feeling toward Canada, as well as in international law and the terms of our bilateral agreements. Most of us believe that the independence of Quebec would be a tragic event for everybody -not just for Canadians, but for Americans, Quebeckers, and the world”.

L'1 d'octubre començà la campanya del referèndum amb un clar avantatge als sondejos de la posició unionista liderada pel primer ministre canadenc, el federalista del Partit Liberal Jean Chrétien. Però amb l'arribada de Lucien Bouchard la campanya pel “Sí” girà la truita i la posició d'avantatge unionista començà a retrocedir. Blanchard s'esborronà i passà a l'acció. El 18 d'octubre el secretari d'estat, Warren Christopher, en una roda de premsa a Washington, en ocasió de la visita del ministre d'afers exteriors del Canadà, André Ouellet, declarà: “The foreign minister and I are going to be discussing primarily global and regional and bilateral issues. I don't want to intrude on what is rightfully an internal issue in Canada. But, at the same time, I want to emphasize how much we've benefited here in the United States from the opportunity to have the kind of relationship that we do have at the present time with a strong and united Canada. I think it is probably useful for me to say that we have very carefully cultivated our ties with Canada and they've been very responsive in connection with all of those ties. I think we shouldn't take for granted that a different kind of organization would not obviously have exactly the same kind of ties”.

Però, malgrat les valuoses ajudes de la diplomàcia estadounidenca el suport popular a l'unionisme seguí disminuint a les enquestes i el 25 d'octubre, cinc dies abans de la votació, se situà entre cinc i set punts per sota del sobiranisme. Aquest mateix dia el president Clinton, en una roda de premsa a la Casa Blanca, pactà una pregunta amb un periodista canadenc: “Mr. President, are you concerned about the possible break-up of Canada and the impact it could have on the North American economy and US-Canadian trade relations?”

Clinton féu una llarga i elaborada declaració insistint en la idea que un Canadà fort i unit havia estat un aliat estret pels EUA i que, potser, una nova configuració política no faria possible mantenir aquest mateix vincle. El 30 d'octubre es produí el referèndum i el “No” s'imposà per un 50,58% dels sufragis. Blanchard, cofoi, escriu al respecte: “I was also convinced that President Clinton's statement had something to do with that win. It may be impossible to prove or measure how much, but given the closeness of the vote, every little thing had to be seen as making a difference. Canadians saved Canada, but I felt proud and delighted (as I do to this day) about our country's contribution. The president had been right to speak up. Far from meddling, he had merely said what he believed -and what the vast majority of Americans believed- in a straightforward, positive way. As for me, I felt as though I had just won a big election of my own. Part of that, I admit, was purely selfish. I had been spared the anguish and humiliation of having to go back to Washington or Michigan as the ambassador on whose watch Canada had broken apart”.

El març del 1996, quatre mesos després de la derrota sobiranista al referèndum quebequès, James Blanchard deixà l'ambaixada al Canadà i tornà als Estats Units. Warren Christopher li atorgà el Foreign Affairs Award for Public Service, guardó que segellà la fi prematura, als 54 anys, de la que havia estat una prometedora carrera política. Jennifer Granholm el vencé en les primàries del 2002 per la cursa electoral com a governador, altre cop, a Michigan. Granholm esdevingué la 47a governadora de l'estat i la primera dona en mai aconseguir-ho. D'aleshores ençà, i fins avui, Jim Blanchard es dedicà a l'exercici del dret en un despatx privat.


Bill Clinton s'oposava a reconèixer el Quebec, Marc Bassets, La Vanguardia, 19/03/2014


El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats