Cerca en el blog

23 de juliol de 2013

Compareixença davant la Comissió d'Afers Institucionals del Parlament










Honorable president, Il·lustres senyores i senyors diputats,

És un goig molt gran estar novament amb tots vostès. L'associació independentista Sobirania i Justícia agraeix haver estat convocada a aquesta compareixença en relació a la proposició de llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana, que dóna continuïtat a la que es produí el 16 de maig de 2012, també compartint taula amb la Muriel Casals i la Carme Forcadell, quan el text era un projecte de llei. En aquests catorze mesos la conjuntura política del nostre país ha experimentat enormes canvis. Les darreres eleccions al Parlament, el 25 de novembre passat, han configurat una cambra on 107 dels 135 diputats han estat elegits amb un programa compromès a favor de la celebració d'una consulta popular perquè els ciutadans de Catalunya puguem decidir el nostre esdevenir polític col·lectiu.

Hannah Arendt naixé a Hannover el 1906 i morí a Nova York el 1975. El seu llegat intel·lectual constitueix un vastíssim corpus d'idees sobre la democràcia, la llibertat, la tradició, l'autoritat, la revolució, el totalitarisme, encarnat en algunes obres que avui són considerades clàssics dins del pensament occidental. L'originalitat del seu pensament, difícil d'encabir en els cànons acadèmics estàndards, desconcertà a molts, de fet desconcertà a la majoria, que se sentiren incòmodes davant la impossibilitat de poder classificar aquesta pensadora, com vostès saben, d'origen jueu. Conservadors, liberals i socialistes coincidiren tots ells en una cosa, que Hannah Arendt no era un dels seus.

La crítica d'Arent a algunes disfuncionalitats democràtiques que provoca un sistema representatiu excessivament rígid i sense contrapesos socials, l'èmfasi en la necessitat del compromís del conjunt dels ciutadans respecte l'activisme cívic, la defensa aferrissada de la deliberació política, el seu concepte d'espai públic com teatre d'operacions polític on els ciutadans dialoguen, enraonen els uns amb els altres, sempre des de la diversitat, garantint així la pluralitat, per arribar a acords, fan d'aquesta filòsofa una estimulant font d'inspiració en el nostre progressiu camí envers el perfeccionament democràtic.

L'assumpció que el fenomen polític emana de la construcció d'un espai comú, d'una mena de “nosaltres” on tothom s'hi sent, o s'hi hauria de sentir, concernit; el convenciment de la necessitat d'haver d'actuar guiats per la lucidesa i el sentit comú; una ferma voluntat inclusiva, a fi i efecte d'arribar a consensos prou amplis; i, finalment, assumir els riscos i la responsabilitat de les nostres accions -o inaccions, que no deixen de ser una decisió de tarannà polític- connecta, o al menys a nosaltres, a Sobirania i Justícia, així ens ho sembla, amb l'esperit que hauria d'amarar el text que avui tenim a sobre la taula.

La llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana ha de ser un instrument que operi en la línia de desactivar el creixent, i molt preocupant, fenomen de desafecció ciutadana cap a l'actual sistema democràtic i de representació política a Catalunya. La clivella entre ciutadania i representants polítics s'eixample dia sí dia també, sota els auspicis de mecanismes polítics i partidaris poc, o gens, transparents, alarmants casos de corrupció i manca de participació efectiva dels ciutadans sobre els afers que conformen el dia a dia polític.

Sobirania i Justícia creu que aquesta proposició de llei va en la línia adequada i, per tant, ens felicitem de la seva redacció i esperem que els tràmits que l'han de fer vigent es concloguin de forma satisfactòria ben aviat. Dit això, si em permeten, faré tres puntualitzacions sobre aspectes concrets de la llei que ens semblen mereixen un comentari a part: la primera i la segona en relació als articles 5, sobre persones legitimades, i 25, sobre l'acceptació o inadmissió de la sol·licitud de convocatòria, que no formaven part del projecte de llei i que, per tant, s'han incorporat en el procés d'enriquiment que ha acabat donant forma a l'actual proposició de llei.

El fet d'estendre el vot a majors de setze anys és un avenç en els drets socials que ens situa enmig del debat polític que estan encarant, d'uns anys ençà, els països més avançats socialment d'Europa. També té un aspecte eminentment pràctic i és que ajuda a distingir, dota de personalitat específica, aquest cos electoral respecte del, diguem-ne, clàssic sobre el que recauria la convocatòria d'un referèndum. És a dir, diferenciar clarament un i altre dona un valor afegit a les consultes no referendàries i les forneix de més estabilitat jurídica.

Pel que fa a l'article 25 en què si una proposta de consulta segueix totes les disposicions establertes per la llei i aporta les signatures necessàries no pugui ser rebutjada en la seva consideració és una excel·lent notícia a efectes de consolidar les vies de participació ciutadana. En el projecte de llei s'establia la facultat del president de la Generalitat per poder-les tombar. Benvinguda, doncs, l'esmena.

Finalment permetin-me fer una al·lusió als procediments de garantia. L'article 2 de la proposició de llei defineix dos ens: la Comissió de Seguiment i la Comissió de Control. Més enllà de la posada en marxa d'aquests òrgans, a nosaltres ens sembla que seria molt recomanable fer esment de la Sindicatura Electoral Catalana, que vindria regulada per la llei electoral general catalana, inexistent encara, la ponència de la qual inicià el seu camí al Parlament el passat mes de febrer. Seria convenient trobar la fórmula per esmentar en aquesta proposició de llei que aquest serà l'òrgan que gestionarà la logística dels processos. Atès el decalatge en termes de calendari entre una i altra llei si, al final, i esperem que no sigui així, no es pogués acordar una llei electoral es podria aprovar específicament la creació d'un organisme regulador que fes les funcions de Sindicatura Electoral.

El procés sobiranista endegat amb tanta determinació per la societat catalana haurà de culminar amb la convocatòria d'una consulta perquè catalanes i catalans decidim el nostre futur polític col·lectiu. Si el govern i les institucions de l'Estat espanyol no s'avenen a avalar la convocatòria d'un referèndum amb la llei 4/2010 o directament mitjançant una llei orgànica que transfereixi les facultats de convocatòria al Parlament català, com va fer el Regne Unit amb Escòcia, la llei de consultes no referendàries podria esdevenir un camí d'expressió política que hauria de ser explorat en aquest context. És evident que no seria, ni de bon tros, l'opció òptima perquè el Tribunal Constitucional podria impugnar el decret de convocatòria, si no ho ha fet abans amb la pròpia llei. També hi hauria una dificultat afegida i és que, per poder encaixar la pregunta en els pressupòsits de la llei, la redacció es podria haver d'allunyar dels principis de “claredat, transparència i eficàcia”, expressament explicitats en el text com a principis rectors de tot procés de consulta emparat en aquesta llei.

En qualsevol cas, i ja per anar acabant, Sobirania i Justícia dóna suport a la llei. Agraïm la feina feta a l'àmplia majoria representada per CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP. Més de 3/4 parts del nostre Parlament, quasi un 80%. I si és, malgrat això, impugnada immediatament pels òrgans judicials espanyols els demanem, senyores i senyors, que segueixin endavant, esgotant tenaçment totes i cadascuna de les vies, enfilant amb decisió i coratge el camí que ha de portar Catalunya a esdevenir un estat independent, si així ho volen la majoria de catalanes i catalans.

Moltes gràcies.




El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats