Cerca en el blog

21 de novembre de 2012

Fermesa i intel·ligència estratègica







Bona tarda a tothom. 

Moltes gràcies Enric Fontanals i Gent de la Terra per haver-me convidat a participar en aquest acte de campanya “100 diputats per la independència”. Un plaer estar avui amb tots vosaltres i un honor compartir taula amb el professor Ferran Requejo. 

Els organitzadors m'han demanat un parlament d'uns 10-15 minuts sobre l'activisme cívic i vull, en aquest temps, plantejar una reflexió que es resumeix en dos conceptes: fermesa i intel·ligència estratègica. Tots dos són l'essència de la que, al meu parer, ha de ser la consigna de la societat civil en l'etapa que comencem, de bell nou, dilluns 26 de novembre, amb la desena legislatura, després d'uns comicis històrics al Parlament de Catalunya.

1.- L'any 1996, poc després del segon referèndum sobiranista del Quebec, fallit com sabeu, el federalista liberal Stéphane Dion va escriure un article que ha esdevingut un clàssic, encara força vigent en els nostres dies. El text porta per títol Per què la secessió és difícil en les democràcies consolidades? Lliçons del Quebec. L'ex-ministre canadenc estableix un model basat en el binomi por/confiança d'efectes antitètics que vol explicar el perquè de la dificultat de congriar una majoria social secessionista dins d'una democràcia avançada. La seva tesi és que perquè pugui haver-hi una majoria suficient s'ha de produir la conjunció de dos factors. Per una banda, un alt grau de “por a la unió amb l'estat central” i per l'altra, un alt grau de “confiança en la secessió”. I afegeix que el marc democràtic posa a l'abast de les forces unionistes, el govern i institucions centrals, els instruments amb què desactivar tots dos. La primera premissa “la por a la unió” obrint o tancant, a conveniència, l'aixeta de l'autonomia regional. És a dir, fent un ús tàctic en la concessió de competències descentralitzadores que faci menys feixuc el pes d'aquest factor. La segona premissa “la confiança en la secessió” propagant un relat que soscavi el crèdit en el procés de transició i consolidació del nou estat.

Si bé és cert que els polítics unionistes catalans i els polítics espanyols coneixen, fil per randa, el guió de les tesis de Dion, també ho és que aquest no tenia previst, quan dissenyà el model, el component d'extrema irracionalitat que incorpora el matusser discurs espanyol al debat, i que pot desballestar la seva, fins ara contrastada, fiabilitat (amenaces d'involució des d'estaments militars espanyols, declaracions del ministre Wert sobre els objectius d'espanyolització envers els estudiants catalans, informació manifestament adulterada sobre les pensions en un estat català, etc). És en aquest àmbit on l'activisme cívic ha de seguir treballant amb encert i decisió per eixamplar la base social favorable a la independència. Des dels nostres rengles hem d'apel·lar a la racionalitat donant a conèixer, difonent tant com ens sigui possible, els arguments que nodreixen la confiança en la secessió i que fan visibles els inconvenients de seguir vinculats políticament a l'Estat espanyol.

2.- Hem d'estar verament satisfets de l'eficàcia amb què la societat civil catalana ha empès aquests últims anys el desig d'independència:
  • Mercès a la seva immensa capacitat de mobilització, des de les primeres manifestacions de la PDD, la del 2006 amb el lema “Som una nació, tenim el dret de decidir”; la de l'any següent, el 2007, amb el mateix lema aplicat a les infraestructures; les successives manifestacions de l'Onze de Setembre convocades per diverses entitats, entre elles Sobirania i Justícia; la iniciativa 10 mil a Brussel·les, la d'Òmnium el juliol del 2010, i la Marxa per la Independència, de l'ANC, aquest darrer Onze de Setembre.
  • Mercès a la seva imprescindible transversalitat. La PDD es constituí el 2005, Sobirania i Progrés el 2006. Són, doncs, les entitats pioneres. La tardor del 2008 es creà el Cercle Català de Negocis i aquell mateix any, al desembre, un nucli de persones confegiren i feren pública una declaració de voluntat inequívoca de llibertat i emancipació. El text porta per títol Missatge en defensa de la independència de Catalunya i fou la base sobre la que es va començar a bastir, aquell Nadal, l'associació independentista Sobirania i Justícia. La iniciativa tingué molta repercussió mediàtica perquè el tarannà dels impulsors esberlà els esquemes que, fins aleshores, s'associaven a l'independentisme a casa nostra. Molts d'ells antics càrrecs dels governs pujolistes, juristes, metges, empresaris. La sorpresa fou majúscula. Fins i tot alguns periodistes anaren a corre-cuita a preguntar a l'ex-president Pujol si ell estava involucrat en la iniciativa, hipòtesi que s'afanyà a desmentir, notòriament aclaparat. Avui en dia aquest fet ja no és notícia perquè ha esdevingut habitual. Però, aleshores, va suposar un canvi d'inflexió, una passa important cap a la transversalitat, i per tant, cap al creixement dins de la diversitat de la societat catalana. El mes vinent farà quatre anys que existeix SiJ. En aquests quatre anys hem après moltíssim, hem anat modulant el discurs en sintonia amb l'evolució general de l'independentisme. A hores d'ara crec que podem proclamar, sense perill d'equivocar-nos-hi massa, que el pragmatisme i la centralitat han niat en el sobiranisme, fent-lo susceptible d'esdevenir majoritari. En aquest sentit, les tasques portades a terme durant els dos anys de consultes, des de la d'Arenys de Munt, el setembre del 2009, fins a la de Barcelona, l'abril del 2011, han resultat decisives per a què les diferents sensibilitats socials i ideològiques sàpiguen convergir cap a posicions comunes. 
3.- Avui, doncs, l'activisme cívic posseeix valuosos, i força intensos, anys d'experiència que ens han estructurat i fet madurar des de tots el punts de vista. Però hi ha quelcom que ha canviat, i radicalment, i hem de ser-ne conscients. Encetem una nova etapa en què el lideratge, fins ara en mans de la ciutadania, ha passat al govern i les institucions. És una bona notícia perquè vol dir que estem progressant, que estem guanyant terreny. A partir de dilluns, 26, govern i Parlament han de teixir el projecte estratègic que ha de culminar amb la construcció d'un estat independent. I això, nosaltres, ho hem de saber internalitzar, i actuar en conseqüència. Aquesta nova fase serà més complexa perquè l'hostilitat dels adversaris es farà més palesa que mai, hi haurà més actors en el tauler i el component estratègic guanyarà molt de relleu. La societat civil seguirà tenint un rol decisiu. Això no obstant, hem de fer possible el lideratge de les institucions i els polítics professionals que són en qui cal confiar la direcció estratègica del projecte. Si ens deceben, si no fan prou bé la feina encomanada, els canviarem, però han de tenir marge de maniobra per desplegar plenament les seves capacitats polítiques. Com diria el professor Requejo, en aquesta etapa, que estarà farcida de riscos, "hem de procurar no fer-nos cap auto-gol perquè encara queda molt partit per jugar”. 

4.-Aquest diumenge han sortit publicats els darrers sondeigs d'alguns mitjans nacionals i estatals sobre els resultats de les eleccions del dia 25. La Vanguardia dóna una forquilla d'entre 93 i 97 diputats independentistes. El Periódico, entre 94 i 100. El País, 92. El Mundo, entre 84 i 91. I l'ABC, entre 91 i 97. Hi ha un diari que arriba als 100 diputats, que és l'objectiu de la campanya que ens porta avui aquí. Els altres, pràcticament sense excepció, preveuen un avançament en la presència de diputats independentistes o favorables al dret a decidir (que en la darrera configuració del Parlament era de 86). Més enllà de la rotunditat en el nombre, els resultats són incerts encara perquè hi ha al voltant d'un 40% de ciutadans que es declaren indecisos i diuen no saber a qui votaran. En qualsevol cas la dinàmica parlamentària i institucional al nostre país és a punt d'inaugurar un nou període, inèdit fins ara. L'Estat espanyol disposa, però, d'un poderós aparell d'estat que no vacil·larà en emprar per desestabilitzar el procés (com estem veient ja). Vet aquí que nosaltres, des de la societat civil, haurem de tenir la fermesa, i lucidesa, de no desatendre, sota cap circumstància, els criteris d'intel·ligència estratègica. Comptat i debatut, pur sentit comú.

I amb això acabo la meva intervenció i passo la paraula al professor Requejo. 

Moltes gràcies.


J. Contijoch, F. Requejo, I.H. Martí  i E. Fontanals


El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats