Cerca en el blog

11 de novembre de 2012

Conversa amb Joze Mencinger




Ex-vicepresident econòmic del govern d'Eslovènia


Joze Mencinger (Jesenice, Eslovènia, 1941)


Home de números i de lleis. Joze Mencinger, vicepresident econòmic del govern que planificà i dirigí la independència d'Eslovènia de l'antiga Iugoslàvia el 1991, presentà la ponència Com construir un estat: el cas d'Eslovènia en la 2a Conferència Internacional Building a New State 2012 que Sobirania i Justícia celebrà el passat 5 d'octubre a Barcelona. Nascut, fa 71 anys, a la pintoresca Jesenice, a tocar d'Àustria, al nord-oest del país, es doctorà en economia a la Universitat de Pennsilvània. Del 2001 al 2005, havent abandonat definitivament l'activitat política, fou rector de la Universitat de Ljubljana on encara fa classe a la Facultat de Dret. Quan Iugoslàvia respongué a la greu crisi econòmica, política i institucional que l'assolà, en la dècada dels 80, recentralitzant i trepitjant les competències constitucionals atorgades a les repúbliques, s'obrí de bat a bat la finestra d'oportunitat que culminà amb la creació d'un estat propi per Eslovènia. El govern del democristià Lojze Peterle necessità catorze mesos per proclamar la independència i la transició econòmica durà dos anys. A partir del 1993 el país experimentà deu anys de creixement sostingut a un impressionant ritme del 4% anual. “Tot plegat fou més senzill del que havíem previst en un principi” diu el Dr. Mencinger, dibuixant mitja rialla de complicitat a un públic entregat, delerós que el procés encetat a Catalunya acabi sent, també, la història rutilant d'un èxit.

Eslovènia, dins de l'antiga Iugoslàvia, produïa un 23% del PIB i un 25% de totes les exportacions amb només un 8% de la població. Vostès eren el veritable motor econòmic de la federació i també els principals finançadors d'un govern central que consideraven ineficient i contrari als interessos econòmics eslovens. Fou aquest el motiu principal que impel·lí l'anhel d'independència? 

La desintegració de l'antiga Iugoslàvia estigué empesa fonamentalment per qüestions polítiques i nacionals, però en el cas d'Eslovènia la secessió fou encoratjada per la perspectiva de canvi sistèmic i integració a la Unió Europea. El col·lapse del sistema, el buit polític després de la mort de Tito, l'augment dels preus del petroli, i la tensió en els mercats financers internacionals posà en ignició el que, a principis de la dècada dels 80, esdevingué una profunda crisi econòmica, social i política. Iugoslàvia es trobà travada en una situació en què no podia avançar en cap direcció ateses les incongruències entre el sistema polític i econòmic. Una reforma econòmica a fons requeria, per sobre de cap altra consideració, la separació dels àmbits polític i econòmic per bé que el marc polític vigent aleshores permetia només canvis escadussers. La situació econòmica empitjorà i el creixement econòmic s'extingí, la inflació es disparà, i l'atur i el dèficit per compte corrent també. En aquesta situació delicada la gent buscà a qui culpar. És cert que Eslovènia generava un 23% del PIB i un 25% de les exportacions i, a més, pagava molts impostos. No obstant això l'acord fiscal amb l'estat central era l'adequat. 

La societat civil eslovena desenvolupà ràpidament una voluntat ferma de fer avançar el país envers la independència i el procés enxampà quasi per sorpresa les elits polítiques. Està d'acord amb aquesta afirmació? 

Si, absolutament. Però cal tenir en compte també que Eslovènia tenia una elit política força liberal. La Lliga Comunista eslovena se separà del partit comunista iugoslau el gener de 1990, just abans del canvi polític a Eslovènia. La preocupació compartida per polítics i societat civil en relació a la desintegració de Iugoslàvia i la necessitat de la creació d'un nou estat alleugerí la transició i permeté a l'antiga elit adaptar-se amb agilitat al canvi de sistema. 

L'abril de 1990 la coalició de centre-dreta Demos guanyà les primeres eleccions multipartidistes a Eslovènia, encara dins de l'antiga Iugoslàvia, i vostè fou nomenat vicepresident econòmic d'aquell govern, presidit pel democristià Lojze Peterle. Poc després el comunista Milan Kucan fou elegit president de la República. El poble d'Eslovènia optava, doncs, per un procés de canvi gradual, sense grans sacsejades. Com va ser possible compatibilitzar en un projecte nacional comú aquestes dues esferes polítiques tan diferenciades?

Personalment no tingué cap problema. No havia estat massa actiu en política abans de 1990 i se'm demanà esdevenir ministre perquè se m'havia considerat dissident en temps anteriors. El meu paper consistí en adaptar la política econòmica a un procés de canvi polític dominat per la incertesa. La posició institucional es basà en la premissa que el sistema polític vigent era inadequat i inestable i que la federació estava encarant un procés de descomposició i desordre. Es desconeixia, però, el camí precís que seguiria la desintegració i també quan s'esdevindria. En conseqüència, la política econòmica implementada pel govern s'orientà cap a tres objectius: la supervivència de l'economia eslovena en el període de transformació, la construcció d'un sistema de mercat i l'assumpció progressiva dels instruments econòmics que encara posseïa el govern federal. El pragmatisme i gradualitat foren les consignes a fi de fer més suportables socialment els costos de la transició, eixamplar en el temps el procés d'adaptació, i generar les respostes adequades a les polítiques econòmiques del govern federal. 

Com es produí la desintegració econòmica de Iugoslàvia? 

Iugoslàvia es començà a desintegrar com entitat econòmica el juny de 1990. Eslovènia decidí no contribuir a un fons especial de solidaritat per les repúbliques menys desenvolupades. El setembre de 1990 ni Sèrbia ni Eslovènia transferiren els ingressos de la recaptació de determinats impostos a la hisenda federal. L'octubre de 1990 Sèrbia imposà dipòsits especials en tots els pagaments a Eslovènia i Croàcia. Durant la desintegració econòmica de Iugoslàvia la forma de la futura independència política fou incerta i el govern maldà per preparar el país a circumstàncies contingents. Per exemple, es decidí imprimir bitllets, sense denominació encara, a finals del 1990, per fer possible una eventual separació. Finalment el 1991 Eslovènia reclamà més canvis en política econòmica, rebutjà les propostes d'incrementar les competències federals i, per primera vegada, proposà el criteri per al repartiment d'actius i passius entre Eslovènia i la resta de repúbliques. Les demandes foren ignorades, una rere l'altra, i s'acceleraren les tasques de preparació d'un estat independent. La major part de les lleis en matèria monetària i sistema bancari ja estaven llestes l'abril de 1991 i s'aprovaren simultàniament en proclamar la independència. 

El 23 de desembre de 1990 el govern convocà la nació a un plebiscit sobre la independència que tingué uns resultats tan reeixits que sorprengueren, fins i tot, als mateixos impulsors. Es registrà una participació superior al 90% del cens electoral i un 88,2% de sufragis afirmatius. Molts residents no eslovens votaren a favor de la independència, com explica aquest fenomen? 

Tenien molts motius per votar a favor de la independència. Eslovènia era la regió més rica de Iugoslàvia amb un PIB per capita del doble de la mitjana iugoslava, amb una alta cohesió social, baixes diferències en ingressos, i un sistema social ben desenvolupat: salut pública, ensenyament i seguretat social. També era una societat molt liberal des del punt de vista polític. La major part dels residents estaven satisfets d'habitar en un país d'aquestes característiques, més comparant-lo amb l'estil de vida d'altres repúbliques. 

A la primavera de 1991 encara estaven vives les converses per arribar a un acord confederal però sense perspectiva d'èxit. El 25 de juny el Parlament eslovè féu la declaració d'independència i al dia següent, en una concentració multitudinària a la plaça de la República de Ljubljana es féu la proclamació formal d'independència. Com va viure vostè personalment aquestes dues dates? 

Primer deixi'm dir-li que havia dimitit del govern el maig del 1991, poc abans de la proclamació de la independència. La raó fou una sèrie de desacords en els principis de privatització amb el professor americà Jeffrey Sachs que estava recolzat pel primer ministre. Quan vaig abandonar el govern el país ja estava preparat per a la independència, i també val a dir que el perfil del meu successor era més adient per aquest nou període que encetàvem. Naturalment encara recordo converses i negociacions a principis de l'any 91 quan els polítics discutíem les diferents opcions entre la independència, la confederació i la federació asimètrica, i les trobades dels sis presidents de les repúbliques. Jo vaig participar en les negociacions entre Sèrbia i Eslovènia el gener de 1991 quan Slobodan Milosevic ens digué: “Podeu marxar si voleu però heu de reconèixer els drets dels serbis a viure en un sol estat”. Nosaltres acceptàrem perquè no hi havia una minoria sèrbia a Eslovènia. De tornada a casa, des de Belgrad, ens aturàrem a l'aeroport de Zagreb on ens reunírem amb el president de Croàcia, Franjo Tudman. Estava furiós amb nosaltres perquè ells sí que tenien una important minoria sèrbia. La nit del 25 de juny, immediatament després de la declaració de la independència, l'exèrcit iugoslau sortí de les casernes per fer cap als punts fronterers d'Eslovènia amb l'excusa que havia de recollir els drets de duana que el govern d'Eslovènia havia recaptat però no havia transferit a Belgrad. A hores d'ara encara no sé si això va ser ordenat pel primer ministre, Ante Markovic. Més aviat penso que fou una decisió presa pels generals i que ell fou el primer sorprès. Malauradament morí fa un any, així que mai no ho podrem saber del cert. 

El professor Bojko Bucar de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Ljubljana explica que com que no s'arribà a cap consens durant les negociacions de successió entre les repúbliques, la comunitat internacional decidí donar suport al govern federal. Sembla també que els diferents estats havien estat informats deficientment pels cossos diplomàtics in situ perquè aquests agents rarament viatjaven fora de la capital i negligien les informacions regionals de diaris en llengües que no fossin el serbo-croat. Com s'aconseguí capgirar el biaix en la mirada internacional? 

La comunitat internacional donà suport al govern federal senzillament perquè preferí la inèrcia a la incertesa. Recordo converses personals amb alguns ambaixadors i visites a diversos bancs centrals quan preparava la independència monetària. Els governadors es trobaven amb mi i amb el ministre d'economia només a partir de la tarda i havíem d'accedir als seus despatxos per entrades que no eren la principal. Algunes persones en àmbits governamentals pròxims eren partidàries de recolzar la independència d'Eslovènia si no els causava cap perjudici. Els polítics europeus jugaren un paper cabdal mitjançant la consecució de l'acord de Brioni. Eslovènia hagué de posposar tota acció orientada a la independència durant un període de tres mesos en el decurs dels quals, en un context d'arbitratge europeu, s'intentà arribar a un acord amb l'estat federal. L'acord no fou possible i Eslovènia implementà la independència. Totes les lleis, moneda, passaports i fronteres foren establertes el 8 d'octubre de 1991. El nou estat va ser aleshores reconegut ràpidament per la comunitat internacional. 

En menys d'un any després de la declaració d'independència Eslovènia va esdevenir un actor plenament integrat en la comunitat política internacional. El nou estat havia estat reconegut per més de 100 estats, inclosos els de més relleu, i havia estat admès com a membre de les Nacions Unides. El reconeixement polític era una condició necessària per construir una posició financera independent. Quines foren les claus que permeteren crear les condicions per facilitar l'accés de les entitats eslovenes als mercats financers?

L'economia eslovena, malgrat la caiguda del PIB i augment de l'atur inicials, pogué superar fàcilment la transició. La pèrdua del mercat iugoslau fou compensada ràpidament per l'entrada als mercats occidentals on no hi havia recessió sinó un boom econòmic. Ja al 1992 la balança per compte corrent presentava un superàvit de més de mil milions de US$, equivalent a un 8% del PIB. No necessitàrem l'assistència d'institucions internacionals i el banc central que assumí la direcció de la política econòmica tingué opció d'ignorar els suggeriments en matèria econòmica que ens arribaven de fora. La meva preocupació de fer curt en els dipòsits per l'intercanvi de divises es demostrà innecessària. Quan sortí del govern esdevingué membre del consell d'administració del banc central. En tot moment disposàrem de volums importants de divises per si ens calia evitar l'apreciació de la nostra moneda. 

En el període de transició a la independència, com es normalitzaren les relacions amb els creditors estrangers? 

Tot plegat fou més senzill del que havíem previst en un principi. La balança de pagaments era estable, acostumàvem a tenir superàvit més que dèficit, i el deute internacional es generà el 1995 en assumir una part dels passius iugoslaus. Era un deute més aviat reduït, un 25% del PIB, i romangué baix fins el 2004. Malauradament, a partir d'aleshores, Eslovènia entrà en un període de tarannà especulatiu dominat pel que jo anomeno “capitalisme de casino”. Durant aquest temps tothom cregué que taxes de retorn d'un 30% eren naturals. La gent adquirí bons i accions, les companyies creixeren ràpidament, els directius compraren les “seves” companyies. Tothom féu aquestes compres mitjançant crèdits. Els bancs demanaren diners prestats a fora, a preus barats, per poder satisfer la demanda interna. En tres anys, des del 2005 fins al 2008, el deute internacional pujà dels 0 als 10 mil milions de US$. Quan la crisi arribà el preu dels actius caigué radicalment però el preu dels préstecs romangué al mateix nivell. Avui estem en una situació econòmica pitjor que la del 1991. 

El deute extern iugoslau va ser dividit en dues categories seguint un criteri de territorialització. S'establiren negociacions bilaterals amb els creditors oficials (Club de París) i la banca comercial (Club de Londres). El Fons Monetari Internacional fou qui determinà una quota de participació en el pagament del deute “no atribuït”. Eslovènia pogué defensar bé els seus interessos enmig d'una corrua tan llarga d'actors i sotmesa a tantes pressions? 

Els problemes derivats de la divisió dels antics deutes foren relativament fàcils de solucionar perquè es dividí en deute “atribuït” i “no atribuït”. En el primer cas es coneixia la destinació dels diners, en el segon era deute iugoslau que no podia ser assignat a noves entitats. El deute “atribuït” va ser assumit per nous estats i el deute “no atribuït” es distribuí entre les diferents repúbliques seguint els criteris del FMI. A Eslovènia li correspongué només el 16,38% del deute “no atribuït” iugoslau. 

La creació d'una política monetària, fiscal i comercial pròpies pensant en el futur ingrés en la Unió Europea comportà molt debat intern? 

En realitat no. La política econòmica fou gestionada pel Banc d'Eslovènia i des del 1993 fins al 2004 tinguérem un ritme de creixement sostingut del 4% usant només els nostres estalvis. Aquesta situació benigna es realçà mercès a una balança per compte corrent positiva i dèficits públics reduïts. Aviat es produí la decisió d'entrar a la UE i, tot seguit, a l'eurozona. Els ciutadans no semblaven incòmodes amb aquesta idea i els polítics estaven orgullosos dels seus “èxits”. Aquells que feren preguntes, expressaren algun dubte sobre la UE o l'euro, o no es mostraren prou entusiastes, foren titllats d'euroescèptics, entre ells jo mateix. 

Quines finestres d'oportunitat internacionals creu que feren viable la independència d'Eslovènia? 

El context dels canvis polítics a l'Europa de l'Est i la caiguda econòmica de Iugoslàvia. 

Eslovènia exercí la presidència del Consell de la Unió Europea el primer semestre del 2008, 17 anys després d'haver declarat la independència. L'any 2004 s'adherí a la Unió Europea i àrea Schengen i l'1 de gener de 2007 a l'eurozona. Ha estat beneficiós per Eslovènia incorporar-se plenament a totes les instàncies europees? 

La sortida de Iugoslàvia fou una mena de sortida d'emergència i l'entrada a la UE, eurozona i àrea Schengen també. Quines altres opcions teníem? Aquesta manca d'alternativa fa irrellevant el càlcul de si ser-ne membre és o no beneficiós. No obstant això, nosaltres ara mateix no som un estat independent, som una regió de la UE. No dic pas que això sigui dolent, només ho constato.



El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats