Cerca en el blog

14 de maig de 2012

Conversa amb Miquel Calçada




Periodista i empresari


Miquel Calçada i Olivella (Sabadell, 1965)


Va ser un 13 d'agost, fa quaranta-sis anys, a Sabadell, que va néixer Miquel Calçada i Olivella. Aquell vailet de quinze anys que s'inicià en el món radiofònic com a col·laborador de Ràdio Terrassa és avui un comunicador i empresari d'èxit. Una trajectòria professional extensíssima en el món radiofònic i televisiu, i una adhesió sense fissures a la cultura i llengua catalanes han fet d'ell un personatge públic d'enorme carisma. No fa pas gaire, durant un temps, sonà amb insistència el seu nom com possible substitut de Mònica Terribas al capdavant de Televisió de Catalunya però no ha estat ell, finalment, qui en resultà nomenat. La seva determinació nacional l'empeny amb força per una sendera que, a vegades, pot fer pujada. Avui, expressa sense embuts, la seva vocació de servei públic, esperonat per una munió d'adeptes fidels i una estada de quasi dos anys a la reputada Universitat de Siracusa, establiment acadèmic on nombroses patums internacionals s'han graduat. Entre elles Aaron Sorkin, guionista i director de la sèrie televisiva de culte L'ala oest (The West Wing). Diu en Calçada que quan Catalunya esdevingui un nou estat europeu ens en farem creus recordant tot el temps esmerçat donant voltes a si convenia o no, en lloc de parlar de com fer-ho. Una primera declaració de principis que, ben segur, complauria al resolut Josiah Bartlet. Bons auguris, a dojo.

Vostè ha esmerçat gairebé dos anys per fer, un rere l'altre, dos màsters a la Universitat de Siracusa als Estats Units, un d'administració pública, focalitzant en la resolució de conflictes, i l’altre de relacions internacionals. La temàtica dels estudis triats no deixa de sorprendre per la discontinuïtat amb la seva trajectòria professional com a periodista i empresari en el camp de la comunicació. És aquest l'inici d'una nova etapa personal?

Sí, per descomptat, aquesta experiència a Siracusa enceta una nova etapa. En un moment determinat em va semblar que havia fet tot allò que m'havia vingut de gust des d'un punt de vista laboral però que encara tenia una assignatura pendent en l'àmbit acadèmic. No ho vaig poder fer quan tocava perquè havia començat a treballar de molt jove. Tota la meva vida professional ha estat empeltada d'activisme lingüístic i cultural i me'n sento satisfet. Però sense l'acció política l'abast de tota iniciativa en defensa de la cultura pròpia és força limitat. D'aquí el meu interès. Això, però, no vol dir necessàriament que m'acabi abocant a l'activitat política. De fet, preferiria no haver-ho de fer. Hi ha gent molt preparada i plenament capacitada per tirar endavant una acció política eficaç encaminada a la consecució d’un estat propi. 

Quan diu que li interessa l'acció política es refereix a aquella que es fa des d'un partit polític?

L'activisme polític veritable no l'entenc en cap altra accepció que no sigui aquella que l'inscriu dins d'un partit. Si em pregunteu per algun partit en concret us diria que, òbviament, per un d’estricta obediència catalana. Per tant, estic fent front a una doble incògnita. Per una banda, no sé si això s'esdevindrà i, per l'altra, no sé a través de quines sigles. Del que no tinc cap dubte és que en aquests moments l'espectre polític català és suficientment divers quant a propostes ideològiques. No cal que en creem de noves. Fins i tot em sembla que hi ha una certa redundància.

El president Pujol al documental-entrevista Jordi Pujol, 80 anys, dirigit per Manuel Huerga i conduït per vostè mateix, diu que per fer política cal saber fonamentalment d'història, de geografia i de demografia. N'està llegint força vostè d'aquestes matèries darrerament?

La geografia és una matèria que sempre m'ha apassionat i n'he llegida sovint amb complaença i, per tant, també demografia que hi està lligada. D'història n'he llegida també sempre molta. Sóc preferentment un lector d'assajos, de novel·la n'he llegida més aviat poca. Però això no vol pas dir que no hagi gaudit amb la ficció. Hi ha algunes novel·les que m'han colpit com per exemple "Incerta Glòria". M'agradà que enguany que se celebra el centenari del naixement d'en Joan Sales el president de la Generalitat recomanés la novel·la. És un llibre que havia vist a casa, al despatx del meu avi, i abans de llegir-lo ja tenia la consciència que era un text molt important per bé que, en part, no prou conegut. 

En quins aspectes dels Estats Units hauríem de fixar-nos els catalans?

La capacitat de treball que té la gent dels Estats Units és importantíssima, verament admirable. També tenen un elevat grau d'interès i preocupació per la cosa pública, i la voluntat ferma d'actuar a favor de la comunitat, del bé comú i fer-lo progressar. A més tots els avenços que han aconseguit com a societat han estat capaços de consolidar-los, al contrari del que sembla passar a Catalunya. Estem constantment reobrint temes que havíem tancat i enfilem novament el camí cap enrere. Fou baixar de l'avió en tornar a Catalunya i veure que el diari parlava altre cop del sistema d'immersió lingüística. D'això ja fa trenta anys que en vàrem parlar. És quelcom tan absurd com si un senador als Estats Units proposés que es revisessin les lleis anti-segregacionistes. Escolti, això del segregacionisme ja s'ha discutit i s'ha decidit, a partir d'aquí mirem endavant. Pel que fa a l'estat del benestar els Estats Units té una visió molt diferent a la nostra, bé sia per tradició, ideologia o història. És evident que nosaltres a Europa haurem de repensar aquest model que arrenca a l’Alemanya del canceller Bismarck i que ara mostra signes clars d’esgotament. Penso, doncs, que cal reformular-lo tant a casa nostra com als EUA, i decididament, sobretot en l’àmbit de la sanitat. 

Creu que ens convindria analitzar amb detall la forma com aquest país ha integrat immensos fluxos immigratoris sense posar en perill la nació? Podria ser un model per Catalunya?

La seva estratègia immigratòria ha estat un èxit, sí, cal reconèixer-ho, i més si ho comparem amb el cas d'altres potències que tenim més a prop nostre com és el cas de França. Ho han pogut fer perquè han tingut un país gran i una cultura d'acollida que ha actuat com a element cohesionador. No han demanat a ningú que renunciés a res però, evidentment, tothom que hi ha anat ha tingut molt clar quina era la cultura pròpia d'aquella comunitat, la que ho relligava tot. Em sembla que des d'aquest punt de vista nosaltres, no sé si perquè de la necessitat n'hem fet virtut, podem estar molt orgullosos del nostre model integrador. És difícil trobar al món un altre país que hagi rebut proporcionalment un flux d'immigració tan copiós i sostingut en el temps com Catalunya. El nostre país és una màquina de fer catalans. Això en altres indrets és terriblement complicat perquè no es tracta només d'una qüestió legislativa sinó que depèn fonamentalment de les actituds i valors de la societat en el seu conjunt. I nosaltres fins ara ho hem sabut fer bé. Esperem que continuï sent així.

Un èxit d'integració, potser, però no pel que fa a l'ús del català per part dels nouvinguts. Ens falten recursos i l'ús social de la nostra llengua està reculant acceleradament.

Em preocupa relativament. Això ha passat perquè el català no ha estat necessari. Hi ha un altre fenomen que em sembla interessant i molt positiu de cara a la llengua. Les enquestes mostren uns indicadors positius en aquella gent que, tot i no tenir el català com a llengua materna, el parlen als seus fills havent-lo, per tant, assumit com a llengua pròpia. Ara bé, hem de superar el debat sobre el bilingüisme perquè la nostra és actualment una societat clarament multilingüe. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ha de ser el pal de paller, el nexe. El sentiment de catalanitat o, fins i tot, la voluntat d'independència s’expressa actualment a Catalunya en tots els idiomes. Sóc del parer que quan aquest país sigui independent l'idioma oficial i vehicular haurà de ser el català però, de cap manera, el castellà haurà de quedar arraconat. És un actiu molt important.

Entre les darreres mesures de contenció de la despesa pública anunciades pel govern Rajoy s'hi inclou la prohibició per llei de que cap televisió autonòmica tingui dèficit i obre la porta a la privatització d'aquests mitjans. Hi ha qui creu que amb aquesta restricció serà difícil que TV3 mantingui la seva posició de lideratge. Què pensa vostè al respecte?

Televisió de Catalunya no és el caprici d'un govern autonòmic, és una necessitat nacional. Jo estaria d'acord amb aquestes mesures si la legislació contemplés que les emissores de televisió que es veuen en el territori on hi ha una llengua cooficial, per norma haguessin de tenir un percentatge de programació en aquesta llengua cooficial i ser-hi presents físicament. Com que això no és així, perquè es va optar per un model de centralització absoluta, les televisions privades emeten totes des de Madrid i en espanyol. Televisió de Catalunya, doncs, ha de fer dos papers: de televisió pública i de televisió privada. I atès com evoluciona la situació sembla que haurà de ser així fins que no disposem d’un estat propi. Estic totalment d'acord en no generar dèficit però aquesta doble funció s'ha de seguir cobrint. Hem de trobar el punt d'equilibri entre mantenir el lideratge i no generar dèficit. Si la pregunta és: es poden racionalitzar coses a Televisió de Catalunya en aquests moments? la meva resposta és que sí. Absolutament.

El passat mes de febrer el Parlament de Catalunya aprovà la reforma de la Llei de l'audivisual que redueix el número de consellers de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i que també declara la voluntat de reduir parcialment la publicitat a TV3 i totalment la de Catalunya Ràdio. Creu que l'aplicació d'aquestes disposicions més les retallades pressupostàries acabaran generant un canvi de model?

La nova llei estableix, efectivament, que s'haurà de reduir la publicitat de les televisions i la de la ràdio haurà de tendir cap a zero però no fixa un termini concret perquè això s'esdevingui. El text diu "en funció de les necessitats del mercat audiovisual". En un context de crisi i d'ajustament de cap manera es pot renunciar als ingressos publicitaris. És pur sentit comú. Per tant no hi haurà canvi de model. Aquesta llei s'ha hagut de pactar i vull entendre que aquest fet ha tingut les seves servituds. Per altra banda hi ha un grup mediàtic molt potent que s'equivoca si es pensa que el dia que Catalunya Ràdio deixi de tenir publicitat, de cop i volta, pujarà la seva facturació radicalment. Una part important d'aquesta publicitat es perdria i l'altra s’esmicolaria, i no necessàriment en el mitjà ràdio. Funcionar de forma més eficient no representa un canvi de model sinó que és mirar de fer-lo excel·lir.

En alguna ocasió ha declarat que cal repensar i refer l'estructura i funcionament dels mitjans públics catalans. Creu que aìxò passaria per aprimar i racionalitzar la voluminosa nòmina de personal que soporta l'ens com apunten molts especialistes, de moment, només a cau d'orella?

El dia que es repensi l'actual model de mitjans audiovisuals per fer-lo més eficient i eficaç hi haurà moltes mesures a prendre. Aprimar la nòmina de personal en serà una però no us sé dir en quin percentatge caldria fer-ho, ni quins han de ser els àmbits on aquesta racionalització ha de ser més acusada. El nou director Eugeni Sallent té en aquest sentit una tasca certament complicada. Confio que la portarà a terme positivament pel bé de la nostra televisió pública nacional.

En una piulada al Twitter fa uns mesos es mostrà molest perquè "fa temps que la nostra televisió nacional és cada cop menys nacional i més autonòmica, especialment els TNs". Què cal fer perquè els nostres mitjans públics tinguin una mirada catalanocèntrica?

L'únic que realment cal és voluntat política. Vaig fer aquesta piulada perquè hi va haver algú que es queixava que quan TV3 parla del rei Joan Carles no diu que és el rei d'Espanya com fem per exemple als informatius del Grup Flaix quan en parlem. Em consta que una de les últimes coses que havia fet l’anterior direcció de TVC fou impulsar un nou llibre d'estil on totes aquestes qüestions fossin ben emmarcades. No hi ha hagut encara la voluntat ferma de fixar una mirada nacional amb totes les seves conseqüències. Hi ha hagut desig, ganes, amor, això sí però la voluntat política no ha existit mai. I és hora que hi sigui d'una vegada. 

Se n'ha parlat molt de la seva vocació frustrada per presentar un telenotíces perquè es considerà que la seva trajectòria als mitjans no l'investia del tipus de credibilitat necessària per comunicar l'actualitat. Més recentment Mònica Terribas li oferí la possibilitat d'incorporar-se als serveis informatius de TV3 però vostè declinà. Què li féu prendre aquesta decisió?

El fet és que se m'oferí quan no només havia pres la decisió de marxar a estudiar fora sinó que portava un any i mig preparant-ho i vaig pensar que era inajornable. Si Catalunya és una nació i TV3 és la televisió pública, aleshores cal inferir que TV3 és la televisió nacional de Catalunya. I això ens obliga a orientar les coses d'una manera determinada. A mi em ves agradat contribuir-hi des d'aquesta perspectiva. L'altre tema que no vaig acabar d’entendre és que, pel que sembla, venir del món dels programes d'humor, d’entreteniment, és un entrebanc insalvable si després vols fer coses "serioses". Però el trajecte contrari sí que l'han permès. Venir dels serveis informatius no és un obstacle per després fer entreteniment. Vaig arribar a fer una prova pilot, un telenotícies zero, però al final, tot i els elogis, no ho van voler tirar endavant.

"Catalunya és comparable a qualsevol altre poble del planeta. L'única cosa que ens diferencia és que ells han tingut l'oportunitat de decidir el seu camí. I sé que nosaltres, tard o d'hora, també farem aquest camí" són els mots de comiat, del darrer capítol i darrera temporada d'Afers Exteriors, el programa de televisió que ha produït i dirigit durant 6 anys (2003-2009). Aquest tarannà ineluctable que atribueix a l'autodeterminació de Catalunya té cap fonament fàctic o, més aviat, expressa un desig?

No, no expressa cap desig sinó un camí, efectivament, ineluctable. Els catalans som una anomalia en el mapa de les nacions europees. La nostra existència és un cas de determinació nacional fora mida. A hores d'ara hauríem de ser uns ciutadans espanyols contents i feliços amb el nostre estat i contrariats, per exemple, pel que ha fet la Kirchner a Espanya, encara que una mica contrariats sí que ho hem d’estar atenent a l’accionariat de Repsol. Per tant, com que som una raresa tossuda i, a més a més, tenim una projecció cultural més potent que altres nacions europees amb un estat al darrere, autodeterminar-se és el pas natural i ineludible que hem de tenir com a prioritat. Hem d'anar cap a un estat propi independent perquè no hem arribat fins aquí per diluir-nos sinó que hem arribat fins aquí per anar a més. Honestament crec que el graó de la sobirania fiscal ens arriba tard. La fita única ha de ser la sobirania total, o sia la sobirania que inclou totes les capacitats que ens permetran també reeixir en el vessant fiscal. 

Quan va proclamar "Arribarà un dia que ens semblarà mentida veure quan de temps vam perdre donant voltes, tota l'estona, a la mateixa sínia sense trobar la sortida" volia dir que el camí envers la independència és més fàcil de transitar del que, en general, es pensa?

No, no volia dir que el camí era fàcil. No ho serà pas perquè cap d’aquests processos ho ha estat. Però quan Catalunya esdevingui un nou estat europeu ens en farem creus recordant tot el temps esmerçat donant voltes a si convenia o no en lloc de parlar de com fer-ho. Atès que aquesta remembrança la farem des d'una posició en què l'objectiu ja s'haurà assolit, és per això que quedarem sorpresos de com va ser possible que malbaratéssim tant de temps sense trobar l'esma de caminar més enllà. És com si cada generació s'hagués de tornar a replantejar tot: "i si influeixo dins d'Espanya i miro d'explicar-los-hi?", “i si fem més pedagogia?”, “i si resulta que no hem sabut explicar-nos-hi bé?” Nosaltres hem de fer el nostre camí, actuar en positiu i no anar a la contra o de forma reactiva. No es tracta en absolut de buscar una confrontació. Els millors veïns que tindrem seran els espanyols, ho tinc claríssim. I nosaltres hem de maldar perquè sigui així. 

Catalunya està essent sacsejada per una crisi sistèmica les conseqüències de la qual estan encara per veure. Hi ha qui pensa que aquest és un context favorable per fer avançar la causa independentista. Hi està d'acord?

M’agradaria que no estiguéssim immersos dins d’aquesta crisi però aquesta és la realitat que ens ha tocat. La crisi pot ajudar a fer avançar la nostra causa, però ens equivocaríem si penséssim que és un dels elements centrals. El nostre clam ve de lluny i és irrenunciable. Crec que ens hauríem d’avergonyir tots plegats si tornéssim a reduir la nostra causa a un mer o no tan mer quid pro quo.

El Capità Enciam deia amb molt d'encert que "els petits canvis són poderosos". Quins són els petits canvis que ens ajudaran a portar la independència a Catalunya?

No us sabria dir un exemple concret. Però sí que crec en el fet d’un canvi de mentalitat que s’expressa en petites coses de la vida quotidiana. El fet de donar testimoni de catalanitat sempre i en tot lloc, d’una manera desacomplexada, o bé el fet de prendre consciència del que realment significa ser català i actuar conseqüentment, em semblaria un petit canvi molt important. 


El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats