Cerca en el blog

16 d’abril de 2012

Conversa amb Ferran Requejo




Catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra


Ferran Requejo i Coll (Barcelona, 1951)


Raó pràctica i racionalitat estratègica, i no pas mers sentiments. Vet aquí l'entrellat de l'independentisme català del segle XXI en opinió de Ferran Requejo. Doctor en filosofia, llicenciat en història i enginyer industrial, és catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra i posseïdor d'un inaudit currículum vitae de 126 pàgines. De llibres i textos de tot format, n'ha escrit a dojo, la majoria de marcat caràcter acadèmic. El recull d'articles, publicats en premsa del 2005 al 2010, Camins de democràcia. De l'autonomia a la independència (L'avenç, 2010) es llegeix, però, amb poc o gens d'esforç. L'autor certifica la defunció del federalisme espanyol: la dreta és conservadora, l'esquerra jacobina i cap de les dues plurinacional. Descansi en pau. Mentrestant la societat civil catalana porta, a empentes i rodolons però amb fal·lera, la torxa de la independència a l'espera que arribi l'Alex Salmond català. I amb ell, en corrua, el catalanisme polític transversal. “Espanya és una rèmora que, a més, ens costa molt cara”. Escèptic, entrelluca, tanmateix, un escenari nou. El fracàs del pacte fiscal serà molt difícil de dissimular i pot néixer amb un pa sota l'aixella. Alguna cosa inèdita, potser un punt d'inflexió.

Per fer viable la independència de Catalunya cal congriar una majoria social favorable, tenir un lideratge polític solvent i compromès i aconseguir la legitimitat interna i externa que facin efectiva la secessió. La majoria social i el lideratge polític semblen anar avançant progressivament però pel que fa a la internacionalització del cas català estem encara a les beceroles. Com podem contribuir a impulsar el coneixement internacional del projecte independentista des de l'activisme cívic?

A més de les tres condicions esmentades cal afegir-ne una quarta: la transversalitat dels partits catalanistes. Aquests partits s'han de posar d'acord en un programa sobre el "com” s’avança i s’arriba a la independència. Sense aquesta transversalitat, encara que hi hagi internacionalització i majoria social, no es podrà tirar endavant una estratègia efectiva. L’altre aspecte clau és la posició del govern. Sense el lideratge del govern de la Generalitat la independència no resultarà possible ni tampoc, és clar, la internacionalització del procés. Ben aviat haurà de decidir cap a on anar i com anar-hi però, de moment, el govern català té encara un perfil polític baix. Mentrestant, des de la societat civil es poden impulsar iniciatives que tinguin com objectiu impactar sobre els mèdia estrangers i arribar als actors internacionals, sobretot a la Unió Europea i Nacions Unides. També es pot anar emprant Internet. Hi ha opcions a explorar però totes d'un abast limitat. La internacionalització de veritat és la que s’ha de fer a nivell polític des del govern de la Generalitat. 

Pel que fa al lideratge polític sembla que el congrés de CDC, celebrat fa tres setmanes a Reus, avança cap a posicions independentistes en proclamar que l'objectiu del partit és la consecució de l'estat propi dins de la Unió Europea. El veritable repte, no obstant això, serà aconseguir mantenir els nivells de suport ciutadà en properes conteses electorals conforme avança en aquesta direcció. El baròmetre d'estiu 2011 del Centre d'Estudis d'Opinió mostra que només un 54,9% dels votants de CiU són favorables a la desvinculació de l'Estat espanyol. Creu que s'obre una etapa de canvis substantius en la configuració de les diferents majories polítiques a Catalunya?

No, no preveig canvis molt importants en l'orientació de les majories polítiques a Catalunya. No s'albira l'arribada immediata d'elements que puguin posar en qüestió de manera significativa l'hegemonia política de CiU. Poden haver-hi transvasaments de vots, però sense modificar les posicions relatives de cadascú en el sistema de partits actual. CDC no s'ha definit com partit independentista en el darrer congrés, ni té la consecució de la independència al seu programa. Utilitzen, per mostrar un tímid canvi de perspectiva, termes dotats d’ambigüitat, com són "estat propi" i "sobirania" (Estat propi dins d’una federació com Massachusetts?; sobirania de què?, només fiscal?). Són paraules, que no són casuals, que estan triades per defugir el terme “independència”. Mostren intel·ligència tàctica, sempre que després portin a un gir més definitiu, és clar. En cas contrari no sortirem del “vull però no m’atreveixo” de la CDC històrica. Convergència centra tota l'acció de govern actual en la lluita contra la crisi però el pacte fiscal segueix essent l'estrella del seu programa en aquesta legislatura. Si no s'aconsegueix un pacte fiscal en la línia del concert, o de resultats pràctics similars, els hi costarà força de dissimular perquè la majoria de la població catalana està informada i fortament sensibilitzada al respecte. No podran fer d'un altre mal pacte fiscal amb el govern central un èxit. A les properes eleccions, el 2014, Convergència s'hi juga molt. També el president Mas si aspira a tenir un paper qualitatiu, de referència, en la història del nostre país.

Caldrà veure com es concreta a la pràctica la reorientació política de CDC però sigui el que sigui el que passi en els propers mesos és evident que l'altre gran partit català, el PSC, queda descol·locat en un mapa polític on les posicions cada cop s'articulen més al voltant de l'eix independentisme-unionisme. És el federalisme que proposa el PSC viable electoralment en aquest context?

El federalisme, en bona part del planeta, està ben viu, però a Espanya està mort. Després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut les vies federalistes estan dinamitades. El model d'estat consignat a la sentència és unitarista i amb un fort component de nacionalisme espanyol. La proposta federal no resulta realista atesa la cultura política del PSOE i PP, provinent, com a mínim, dels tres darrers segles i del tot enquistada. A Espanya la dreta és conservadora, l’esquerra és jacobina i cap de les dues és pluralista. A més el PSC no ha explicat mai quin federalisme proposa, el seu programa és excessivament esquemàtic i abstracte. Al món hi ha diferents tipus de federalismes, alguns dels quals serien nefasts per Catalunya. Tinc la impressió que els partits que el reclamen, PSC i ICV, no tenen clar què és el que volen ni quin model preconitzen. Federalisme no és un simple sinònim de descentralització. Avui el PSC és un partit trist que va de dret cap a l'autoderrota si no reacciona. Està en una etapa zombi, sense energia per impulsar veritables canvis de lideratge i programa.

Els partits polítics catalans hauran d'adaptar-se a la preponderància de l'eix nacional però, no ho haurà de fer també el vell discurs independentista, de tarannà antiespanyol i amb tics, sovint, dogmàtics per anar arribant als segments de centralitat social en el seu camí envers la majoria? L'independentisme ha de canviar el relat?

Hi ha diferents tipus d’independentisme, segons es modula l’accent en la seva legitimació i la via per arribar a un estat propi. Alguns relats independentistes són moderns i responen a la realitat actual del país. Altres, en canvi, reflecteixen encara valors i concepcions antigues. L’independentisme hauria de dibuixar una perspectiva nacional més que nacionalista. Això vol dir que ha de ser un projecte per la immensa majoria de la ciutadania, no només per la de parla catalana. Hi ha moltes raons per la independència, històriques, econòmiques, de benestar, fiscals, polítiques, internacionals, culturals, europees, simbòliques, esportives, etc. Cal que els missatges amb totes les raons que hi ha per la independència arribin a tothom perquè la majoria de la població ha de fer seu l’objectiu final. S'ha de fugir de concepcions decimonòniques que s'expressen com si Catalunya fos una societat homogènia. No ho és. Som una societat plural on es parlen desenes, de fet, centenars de llengües. S'ha de fer un discurs obert al món i modern en els valors i objectius, cal anar més enllà de la retòrica catalanista clàssica. S'ha de parlar de la llengua, però també d’una societat del benestar, avançada científicament i tecnològica, amb sensibilitat ecològica i solidària amb la resta del món. I tot això s'ha d'empeltar amb els grans debats que tenen lloc en aquests moments a l’escena internacional. No podem convertir l'independentisme en un clos al marge dels reptes globals.

L'independentisme ha de tenir com a marc referencial la idea de Països Catalans?

No. Crec que la mateixa expressió de “Països Catalans” no és encertada. Resulta més convenient parlar de “països de parla catalana”. Nosaltres representem Catalunya i no tenim cap autoritat per parlar en nom d'altres. Els catalans no hem de dir a valencians i illencs què és el que més els convé políticament. Hi ha interessos comuns respecte a llengua, cultura i alguns aspectes econòmics, però hem de ser curosos en la forma d'anomenar aquest espai territorial. Especialment en termes polítics. També hi ha grups de països de parla alemanya o de parla anglesa, però no són països alemanys o anglesos. El llenguatge mai es neutre i crec que s’han d’evitar termes que no són compartits ni dins ni, molt menys, fora de Catalunya.

Si un acord amb el govern d'Espanya pel pacte fiscal fracassa és possible que això generi un nou clam social que faci avançar posicions a l'independentisme. Creu que podria ser aquest un escenari de punt d'inflexió?

Sí, ho podria ser. Aquí la clau la té el govern de la Generalitat, o sia, en aquests moments, CiU. De com gestioni aquesta situació dependrà quin escenari s'obre a Catalunya i el seu abast polític en termes de futur. Hi veig dues opcions. Una seria reconèixer el fracàs que suposa un mal acord de finançament i oferir un programa més clar, modulat vers la independència. L'altra seria intentar negar aquest fracàs per por a què un gir massa brusc d’orientació política s'emporti el suport al govern d'una part del catalanisme no rupturista. De tota manera arribarà un moment en què ja no podran fer més focs artificials a base de paraules.

Eduard Voltas, antic secretari de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha encetat un debat molt viu en plantejar l'oficialitat del castellà en una Catalunya independent a fi de facilitar la incorporació al projecte d'independència dels catalans castellanoparlants. Què pensa vostè al respecte?

Sobre si el castellà haurà de ser oficial a la Catalunya independent no és ara el moment de decidir-ho. Això ho haurà de determinar el parlament constituent i dependrà de molts factors. Segons el meu parer, el català és la llengua pròpia de Catalunya i haurà de ser la llengua “normal” d’ús en tots els àmbits oficials, en els negocis, sanitat, educació, justícia, etc. Establir un règim de cooficialitat com l’actual no té sentit en una Catalunya independent. Tanmateix, hi haurà períodes transitoris. A mi no em molestaria una cooficialitat asimètrica on el català fos la llengua prioritària, en tant que llengua pròpia, que garantís la seva condició de llengua vehicular i dominant als mitjans de comunicació, a la vida civil, etc. El castellà és un actiu pels ciutadans catalans i no té sentit arraconar-lo. El que sí és evident és que el projecte d'independència també s'ha d'explicar en castellà, anglès i altres llengües.

El passat 27 de febrer va publicar un article a La Vanguardia titulat Les dues fases de la independència on distingeix dues etapes consecutives, la de l'independentisme i la de la independència. Quins símptomes ens faran reconèixer que hem passat de la primera a la segona?

Fonamentalment el lideratge. En aquests moments el lideratge de la independència és a mans d’organitzacions de la societat civil i no dels partits polítics. Aquest és un fenomen nou des del punt de vista històric. Mai la societat civil a Catalunya havia liderat durant tant de temps un moviment d'aquest gruix i transversalitat, i amb un posicionament i objectius tan clars a favor de la desvinculació de Catalunya de l'Estat espanyol. Però amb una societat civil òrfena del lideratge del sistema polític organitzat no serà possible materialitzar la independència. La segona fase s'esdevindrà quan el lideratge polític correspongui a les institucions, als partits i, sobretot, al govern de la Generalitat. Aquí començarà tota una nova etapa, molt més complexa, que exigirà transversalitat dels partits polítics, un ambiciós procés d’internacionalització, i un lideratge clar des del govern que sigui recognoscible des de Washington, Brussel·les i Beijing (encara no existeix l’Alex Salmond català).

Caldrà, doncs, impulsar accions d'unilateralitat des de Catalunya?

La legalitat constitucional espanyola és hostil respecte al reconeixement nacional i l’autogovern de Catalunya. Hi haurà un moment en què des del govern i des de la societat civil catalana s'haurà d'actuar al marge de la legislació espanyola per fer passos de veritat cap a la independència. És, per això, que ens caldrà cercar la legitimitat externa. El govern català haurà de prendre decisions al marge de la legalitat espanyola, amb suport internacional. L'única forma de fer asseure l'Estat espanyol a la taula negociadora serà quan Catalunya hagi mostrat la seva fortalesa interior, la seva determinació de futur, i les seves aliances internacionals.

Els escocesos estan convocats a les urnes la tardor del 2014 per decidir sobre la independència del seu país i això fa que Catalunya tingui en aquests moments l'esguard fixat en Escòcia. Hi ha però qui adverteix que hem d'anar en compte amb el mirall escocès. Hi està d'acord?

El procés endegat per Escòcia no és ben bé independentista i, per tant, no és el millor model per Catalunya. No obstant això, podem obtenir-ne alguns elements interessants d'anàlisi. Ambdues nacions tenen en comú que són democràcies liberals i que formen part de la Unió Europea. Tanmateix, el marc constitucional on es mouen els escocesos és molt més obert que l’espanyol perquè la cultura política britànica és més realista i pragmàtica. Disposen de graus de tolerància interna consolidats i una tradició política basada en la voluntat d’arribar a acords a través de processos negociadors, primer, i democràtics després. Tot això es troba ben allunyat del model constitucional espanyol, tancat, amb la llei per davant de la realitat, i dirigit per partits que tenen una cultura política primitiva, poc elaborada. De totes maneres, tot indica que Escòcia no serà independent perquè només hi ha un terç de ciutadans que volen la independència. La majoria dels escocesos es defineixen alhora com escocesos i com britànics, i sembla que prefereixen avançar en la línia de la devolució. L'estratègia del Partit Nacional Escocès (SNP) pretén articular una estratègia guanyadora-guanyadora, siguin quins siguin els resultats del referèndum, bé aconseguint la independència econòmica o bé, si les coses es polaritzen, avançant vers la independència política.

De quins processos de secessió podem extreure'n lliçons d'aplicació pràctica pel procés català?

En termes generals, a Catalunya només ens poden servir de referència processos secessionistes portats a terme en democràcies liberals i que no siguin illes perquè aquestes mostren sempre dinàmiques específiques. La política comparada s'ha de fer necessàriament en contextos homologables. I no hi ha cap procés de secessió en una democràcia liberal que ens pugui servir de referent més enllà de la independència de Noruega respecte de Suècia (1905). Així i tot seria un referent relatiu perquè els llaços entre Noruega i Suècia eren més febles del que són entre Catalunya i Espanya. Tanmateix, es poden trobar alguns elements concrets en processos de secessió aliens a democràcies liberals, com en alguns països de l’Europa de l'est (Eslovènia, Eslovàquia) relacionats amb estratègies de les seves elits en el moment de la declaració. Però és important saber que es tracta d’estats independents formats quan un imperi, el soviètic, s’ensorrà de cop. Aquest també fou el cas dels nous estats sorgits a conseqüència del fraccionament de l’antic imperi austro-hongarès després de la primera guerra mundial.

Per què ens cal als catalans un estat independent?

Als catalans ens cal sortir d'Espanya per deixar de ser secundaris. El nostre marc d’actuació és el món. Podem ser competitius a escala global i construir una de les millors societats de benestar del planeta. Podríem oferir avantatges de futur i valor afegit en economia del coneixement, impulsant la recerca bàsica i aplicada. Espanya és una rèmora. Una rèmora que ens explota, ens provincianitza, i que, a més, ens costa molt cara. Ser independentista és una qüestió de raonabilitat pràctica i de racionalitat estratègica en el món globalitzat, més que una postura merament sentimental.






El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats