Cerca en el blog

9 de desembre de 2011

(iii) A propòsit de Building a New State 2011: Charles E. Ehrlich




Assessor en dret públic i desenvolupament internacionals





És imprescindible que els acords presos durant el període de transició es fonamentin en un consens social d'amplíssim espectre que ha d'incloure, fins i tot, aquells que s'oposaren activament a la independència. La consolidació del futur estat descansarà, en gran manera, en l'èxit d'aquest procés. Cal comptar amb la participació de tothom sense excloure cap col·lectiu social o cultural por modest numèricament que sigui. Si Letònia i Estònia tornessin a començar, ben segur que s'escarrassarien a incloure les minories russes que resultaren apartades del projecte d'independència. Ara com ara són una font de constant inestabilitat que dificulta seriosament la consolidació de tots dos nous estats. Fou Charles E. Ehrlich, assessor independent en dret públic i desenvolupament internacionals radicat a Viena, qui amb la seva ponència: Construint un nou estat: el cas de Kosovo donà compte d'aquests i altres aspectes relatius als processos de transició que convé conèixer a fons. Ehrlich es doctorà a Òxford. La seva tesi fou publicada més endavant, l'any 2004, per l'Institut Cambó. El títol? Lliga Regionalista-lliga catalana (1901-1936). Tota una troballa.

Del 2002 al 2008, vostè va estar involucrat en el procés de creació d'estructures d'estat a Kosovo durant el període de transició, que havia començat el 1999, sota l'aixopluc de les Nacions Unides, i que portà el país, després de nou anys, a la independència. Els períodes de transició, són sempre tan llargs?

Molt del que ha passat a Kosovo és impossible d'extrapolar perquè es tracta d'un cas amb peculiaritats molt marcades, sobretot pel que fa al mandat de les Nacions Unides, des de la seva alliberació el 1999 fins a la declaració d'independència el 2008. Durant aquest període la comunitat internacional construí les institucions democràtiques essencials, en un sentit de total discontinuïtat respecte el que havia succeït abans de 1999, i, inicialment, sense massa aportacions dels mateixos kosovars. Les negociacions amb Sèrbia el 2005, respecte l'estatus final de Kosovo, i el procés constitucional consegüent, representaren el primer pas real dels kosovars adreçat a dirigir el disseny de la futura República. Quan això passà les institucions construïdes sota l'auspici internacional, havent-se produït una incorporació progressiva de lideratge autòcton, tenien prou legitimitat i esdevingueren les bases de l'estructura del nou estat. Aquestes institucions de nova planta no tenien res a veure amb les existents a la Iugoslàvia d'abans del 1999, així que el trencament amb l'antiga arquitectura estatal ja s'havia consumat. Sóc de l'opinió que aquest perllongat període de transició, sense un estatus definit, és improbable que es repeteixi enlloc més.

Malgrat l'especificitat del cas, hi ha res d'utilitat que convingui tenir present en altres processos de transició?

Una de les coses més interessants del que passà a Kosovo, i que convé força tenir en compte, és la ferma voluntat d'aconseguir un consens d'ampli espectre. Els kosovars entengueren que el nou estat no havia de representar només a un determinat col·lectiu polític o social perquè havien de dotar-lo de legitimitat interna. El procés negociador, encetat pel govern de Kosovo, amb Sèrbia i la Comissió constitucional fou veritablement sui generis perquè no inclogué només el govern i l'Assemblea (parlament) sinó també nombrosos membres de l'oposició i grups de la societat civil. Els líders de l'oposició i representants de la societat civil no política presidiren molts dels grups de treball constitucionals i de transició. Les decisions es prengueren no per majoria sinó sempre mitjançant el consens dels participants. D'aquesta forma tothom tingué responsabilitat en els resultats.

Com va ser possible el consens per la independència en una societat mosaic com Kosovo?

A Kosovo el 100% dels albanesos, que representaven un 90% de la població, estaven a favor de la independència. Les minories no sèrbies, en general, acceptaven la independència encara que algunes eren més ambivalents. Els serbis no volien la independència de Kosovo malgrat que els més pragmàtics s'adonaven que en una estructura democràtica ells representaven una minoria i, per tant, havien d'acceptar la voluntat de la majoria albanesa, sempre que es respectessin els seus drets. Fou imprescindible, per tant, que la majoria albanesa fóra generosa amb les minories, sobretot pel que fa als serbis, per garantir-los que la independència no suposava una amenaça. A les minories no sèrbies -que en qualsevol acord haguessin seguit sent petites minories- se les podia encoratjar a recolzar el procés fàcilment si es garantia que el futur estat les tractaria millor que no ho havia fet Sèrbia. Els serbis pragmàtics, en la mesura en què no se sentiren amenaçats, volgueren participar en el disseny de les estructures de Kosovo i no feren oposició activa a la independència. Irònicament les amenaces més importants contra els serbokosovars, durant les converses per l'estatus final i procés de transició, provingueren no de Pristina sinó de Belgrad, amb l'objectiu de desactivar qualsevol cooperació entre la minoria sèrbia i la majoria albanesa.

La participació en el disseny d'un nou estat ha d'abraçar totes les sensibilitats i pertinences ètniques i culturals i, fins i tot, procurar incloure els que n'objecten. En cas contrari la inestabilitat pot esdevenir un factor dominant durant el procés de consolidació, oi?

Sí, així és. Aquest ha estat el cas a Letònia i Estònia. El procés d'independència exclogué una part molt àmplia de les comunitats russes i també minories immigrades d'altres contrades de la Unió Soviètica. Vint anys després aquesta manca de visió integradora i de futur és una seriosa causa d'inestabilitat que està dificultant la consolidació dels respectius nous estats.

Quines lliçons podem extreure'n a aquest respecte els catalans?

La major part dels països que han esdevingut independents en els últims anys escapaven d'una ocupació estrangera, aconseguida per la força militar en un període històric recent. El fet que Espanya sigui un estat democràtic que els catalans han ajudat a construir i, per tant legitimitat, fa que una part de la gent del país no tingui la sensació d'urgència. El projecte d'independència no s'ha d'adreçar només als catalans que pensen de la mateixa manera sinó també a tots aquells que puguin ser, en el millor dels casos, escèptics. És imprescindible convèncer aquests grups que la independència de Catalunya afavorirà els seus interessos particulars o, almenys, no els perjudicarà. Cal guanyar-los per la causa de la independència o, com a mínim, mantenir-los en una posició neutral i no del cantó de l'Estat espanyol. Aquesta part de la ciutadania necessita saber que una Catalunya independent protegirà els seus drets. En un temps d'incertesa econòmica, tothom, fins i tot els que s'identifiquen només com a catalans, necessita, també, garanties que la independència no comportarà un daltabaix en l'economia nacional.

Tot procés de transició cap a la independència es caracteritza per una enorme dificultat tècnica i estratègica i, a més, obliga a operar enmig d'un grau important d'incertesa. Com garantir la imprescindible transparència d'aquest procés sense posar en perill l'estabilitat del seu propi desenvolupament?

Els grups de treball transicionals i constitucionals han de ser suficientment reduïts com per ser funcionals. Els seus membres han de poder treballar entre ells de forma oberta i franca la qual cosa demana un format a porta tancada. No obstant això, el procés ha de tenir legitimitat pública per reeixir. Requereix, primer, que l'objectiu de cada grup de treball sigui definit per endavant; segon, que els grups de treball siguin àmpliament representatius; i tercer, que a mesura que s'elaborin esborranys aquests es donin a conèixer per ser objecte de discussió pública. Aquells involucrats en el procés han d'encoratjar el debat mitjançant campanyes de comunicació i trobades contínues amb grups de tota mena de la societat civil. D'aquesta forma, el que sorgeix representa una part molt extensa de la societat. Encara que no tothom subscrigui cada un dels detalls del disseny del projecte, no pot haver cap dubte que aquest representa el consens més ampli possible i que no es lesionen els interessos de ningú.

Són els grups de treball constitucional els que decideixen quin tipus de constitució cal redactar?

Sí, cal prendre una decisió, de bon principi, sobre si adoptar una constitució d'estil estadounidenc, o bé francès, pel que fa a l'estructura i abast del document. Un text jurídic d'estil francès permetria la inclusió de clàusules que podrien plaure a tothom, amb el risc que la constitució esdevingués feixuga i poc operativa. Un document d'estil estadounidenc seria més lleuger i podria evitar qüestions contencioses perquè tindria com objectiu aixecar, a grans trets, la bastida a partir de la qual desenvolupar, subsegüentment, una estructura jurídica democràtica. L'avantatge de l'aproximació francesa és que permetria aclarir qüestions en litigi i, així, apaivagar grups divergents. L'avantatge de l'aproximació estadounidenca és que aconseguiria un marc constitucional més durador i efectiu.

En la seva intervenció en la Conferència SiJ Building a New State va insistir que tot procés de transició ha de poder ser objecte de ratificació popular. La legalitat espanyola impedeix que el govern català pugui convocar un referèndum per decisió pròpia. Si l'Estat espanyol impedís la celebració d'un plebiscit d'aquestes característiques creu que unes eleccions on els partits portessin la declaració d'independència en el programa podrien suscitar prou legitimitat interna i externa?

Com tots tres panelistes vàrem indicar en la Conferència, el procés de separació de Catalunya serà més àgil si Espanya, eventualment, s'hi avé a la separació. L'Estat espanyol no mourà fitxa mentre la voluntat catalana d'independència no s'expressi de forma palmària. A hores d'ara, només un petit percentatge del vot a Catalunya té com a destinació partits polítics que porten la independència explícita en el seu programa electoral. Així que la primera cosa que ha de passar és que més partits polítics catalans s'hi sumin al projecte d'independència. No ha de ser, necessàriament, un camí de separació immediata sinó un objectiu a aconseguir al final del trajecte. Després, aquests partits necessitaran guanyar una majoria clara a Catalunya amb un mandat per començar les negociacions amb Espanya, orientades a la consecució de l'estat propi. Kosovo no necessità un referèndum perquè tots els partits i organitzacions de la societat civil albanokosovars recolzaven la independència. El 1999 s'aconseguí la solució del conflicte bèl·lic posant Kosovo sota supervisió internacional, durant un període de transició, però establint la possibilitat d'un referèndum tres anys després. Tots els partits de Kosovo acceptaren però Sèrbia no perquè, precisament, el resultat d'aquest referèndum no podria ser posat en dubte. Hem de confiar que l'Espanya democràtica no es comportarà com la Sèrbia d'Slòbodan Milòsevic però, de moment, Madrid no té cap motiu per, ni tan sols, parlar-ne'n perquè la immensa majoria de catalans voten per partits que propugnen l'encaix amb l'Estat espanyol.

Quin rol hauríem de reservar a Catalunya pels observadors i mediadors internacionals durant el procés de transició?

Molts països recentment independitzats o en transició han fet ús d'organitzacions o assessors internacionals per ajudar en el procés. En la majoria dels casos, això ha passat perquè els països en qüestió no tenen experiència democràtica i, per tant, l'assistència externa els és crucial. És obvi que aquest no és el cas de Catalunya. No obstant això, la implicació internacional també pot ser de gran utilitat. Atès que Catalunya desitja integrar-se en les estructures europees, involucrar la Unió Europea (UE), l'Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), i el Consell d'Europa (CE) pot facilitar l'alineament del procés i les institucions catalanes amb els estàndards i bones pràctiques europees. Aquestes organitzacions assisteixen regularment les democràcies occidentals en qüestions jurídiques i polítiques. La OSCE i la UE poden també ubicar assessors sobre el terreny per monitoritzar el procés i reportar sobre ell. Això no solament permet a les autoritats governamentals tenir accés a opinió experta, independent i crítica sinó que, a més, serveix per legitimar, internament i externa, el propi procés a mesura que els observadors internacionals certifiquen que està en conformitat amb l'imperi de la llei, els drets humans, i la bona governança. Ara bé, involucrar observadors que representin institucions europees podria, també, resultar en opinions que reflectissin un cert biaix cap els interessos d'aquestes organitzacions més que els de Catalunya, especialment tenint en compte que Espanya n'és membre i Catalunya no. En aquest sentit, els assessors internacionals independents poden ser d'utilitat  si són elegits per la seva no alineació més que per la seva afiliació a grups locals o partits polítics. No solament poden proporcionar assessorament sinó, a més, servir com interlocutors neutrals o mediadors en cas de disputa. Allà on el diàleg es trenca és, sovint, aquesta implicació internacional la que permet avançar en el procés.

Creu que una transició reeixida asseguraria la inserció en els principals organismes internacionals i tractats regionals o bilaterals?

Catalunya necessitarà incorporar-se a les organitzacions internacionals més importants per fer sentir la seva veu. Però això no és condició imprescindible per garantir l'èxit d'un procés d'independència. L'actitud que tingui Espanya respecte a la independència catalana determinarà la facilitat amb què Catalunya pugui incorporar-s'hi. I, fins i tot, si Espanya accepta la independència de Catalunya, no quedarà garantit que altres països, potser atemorits pel precedent, ho facin també i no bloquegin l'ingrés de Catalunya a les organitzacions internacionals. No sóc de l'opinió  que les convencions i tractats internacionals siguin d'aplicació automàtica a Catalunya després de la independència. Aquest no va ser el cas a l'antiga Iugoslàvia on cada país, excepte Sèrbia que, inicialment amb Montenegro, esdevingué l'estat successor, va haver de sol·licitar l'ingrés a cada organització i tractat. Res, però, no impedeix a Catalunya incorporar unilateralment aquests estàndards internacionals. Això facilitaria molt les coses posteriorment. Aquesta fou la via empresa per Kosovo.

Vostè ha escrit el llibre Lliga regionalista-Lliga catalana 1901-1936 (Editorial Alpha, 2004) i, per tant, és un bon coneixedor de l'etapa noucentista del nostre país. Quina inspiració podem trobar els catalans avui en la ingent tasca que portà a terme la Mancomunitat i, sobretot, la figura d'Enric Prat de la Riba?

Prat de la Riba fou un home extraordinari. Féu més que ningú per catalanitzar Catalunya perquè creà una estructura institucional fonamentada en un projecte nacional. Amb les capacitats minses que tenia la Mancomunitat va crear institucions de tot tipus, algunes de les quals sobreviuen, encara, avui en dia. Ocupà un càrrec en l'executiva d'un partit polític, però tot el que aconseguí fou sempre conciliant voluntats més enllà. El seu projecte no va ser només el d'un partit sinó el de tota Catalunya. La Mancomunitat s'engegà l'abril de 1914 i ell morí l'agost de 1917. Si bé és cert que havia fet una tasca magnífica, abans de la creació de la Mancomunitat, forjant la base, aixecant ponts de diàleg i creant lligams, també ho és que tot el que aconseguí com a president s'inscriu en l'acció portada a terme durant poc més de tres anys, temps durant el qual la seva salut ja defallia. A més, el seu partit polític, la Lliga Regionalista, mai no gaudí d'una majoria a la Mancomunitat. Implementà tot això amb un govern minoritari, assentat en la col·laboració dels altres partits polítics. Després de la seva mort, ningú no va poder propiciar el mateix grau de consens, però tot debat posterior a aquesta data sempre es circumscrigué en el marc de la identitat catalana. Sens dubte, un llegat excepcional.








El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats