Cerca en el blog

15 de desembre de 2011

Conversa amb Santi Vila




Alcalde de Figueres i diputat al Parlament de Catalunya


Santiago Vila i Vicente (Granollers, 1973)


Si falla el pacte fiscal només hi ha un camí: la secessió. Si la majoria del PP a Espanya no s'avé a un acord de finançament just per Catalunya, en la línia del concert, ens caldrà convocar un referèndum sobre la independència. Així ho proclama Santi Vila, liberal deucentista i valor en alça dins de Convergència Democràtica de Catalunya, que amb 38 anys ja en fa quatre que és alcalde de Figueres i diputat al Parlament per CiU. Fins no fa gaire, l'alcalde Vila defensava l'encaix català a l'Espanya plurinacional i denunciava tota deriva sobiranista al sí del seu partit. Avui, bé que usa el terme de "moderat" per definir-se, anuncia, sense embuts, la mort de l'estratègia possibilista del catalanisme. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la reforma exprés de la constitució, bandejant el nacionalisme perifèric, han obrat el canvi. El procés d'emancipació nacional pren embranzida. Estiguem-hi preparats.

Vostè esdevingué alcalde amb 34 anys. Abans s'havia dedicat  a la docència a la Universitat de Girona. Com a polític professional què troba a faltar de la vida acadèmica?

Enyoro especialment el contacte amb la gent jove que és molt estimulant per la inquietud i tenacitat que tenen per conèixer. A més l'àmbit acadèmic et permet la reflexió, la lectura, la crítica de tarannà constructiu, al contrari del que passa sovint en el món polític on impera un tipus de crítica, més aviat, destructiva. 

Al llibre "Què pensa Santi Vila?", publicat el mes d'abril d'enguany, explica que Artur Mas el va temptejar en relació a una possible entrada al govern però que va declinar tota oferta en aquest sentit per dedicar-se plenament a l'alcaldia de Figueres. Quants anys més es veu a l'alcaldia si els ciutadans li renoven la confiança? 

Jo em trobo ara molt a gust fent d'alcade de Figueres. El projecte és a mig desplegar i, per tant, no m'he plantejat la possibilitat de deixar-ho per encetar una nova etapa. Ara bé, crec que no és bo, per la dignitat de la política, que la gent es cronifiqui en els càrrecs o que en faci un valor patrimonial. Sota cap cirscumstància no m'imagino més d'una dècada d'alcalde, podrien ser vuit anys o, allargant-ho una mica més, dotze. Però aquest és, ben bé, el límit.  

Hi ha qui veu en vostè un heterodox i qui hi veu un moderat. Semblen percepcions contradictòries. L'heterodòxia pot ser mai practicada per algú de caire moderat?

Jo estic convençut que sí. L'heterodòxia jo l'associo a la independència de criteri. Vol dir que has d'estar absolutament disposat a mantenir un punt de vista propi, agradi més o agradi menys, sotmès a tota crítica i dubte perquè, fet i fet, ens debem a la nostra pròpia consciència. En el context del partit polític no sóc dels que guarden l'essència ideològica del grup, defugeixo el dogma. Per l'altra banda, això és perfectament compatible amb ser, davant de la vida, un moderat des del punt de vista actitudinal. M'incomoden els extrems, m'atabalen. La vida no és només blanc o negre, també hi ha games de grisos. Sovint es malinterpreta la moderació com a sinònim de tebiesa. No és el meu cas, sóc una persona contundent en la defensa dels meus principis i d'allò que penso. 

Vostè se sent inspirat pels principis del liberalisme polític. En un context en què un creixent moviment d'abast global reclama regeneració política què pot oferir la proposta liberal? 

La proposta liberal fa que al seu sí tot sigui possible, aquest és el seu fonament. Permet que floreixi l'heterodòxia, la diferència. Fa del pluralisme, de la llibertat d'iniciativa un valor i no un problema. En la llibertat d'iniciativa es palesa la confiança en la ciutadania, el lideratge i el protagonisme de la societat civil i, alhora, es reserva a l'administració un paper d'acompanyament, de suport, però mai un paper de protagonista. El liberalisme és més necessari que mai, precisament per alliberar-nos de les pedres que ens han dut a la crisi. 

En un ple del Parlament el passat mes d'octubre vostè presentà la posició de CiU sobre el projecte de llei de modificació de la legislació vigent en l'àmbit audiovisual.  La reducció pressupostària i els canvis proposats, obren la porta a un nou model? 

No, no l'obren necessàriament. Si l'activitat parlamentària reeixeix, i jo crec que reeixirà, aconseguirem que hi hagi un enriquiment del projecte de llei per part dels diversos grups parlamentaris. I amb això atenyerem els dos objectius que s'ha fixat aquesta reforma legislativa. Primer, l'austeritat, l'aprimament dels càrrecs d'alta direcció tant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) com del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC). Segon, una major eficiència, en la mesura en què eliminarem les dinàmiques de bloqueig i de quotes que neutralitzen els mecanismes d'independència i pluralisme que han de tenir ambdós òrgans. El model de televisió no solament no es revisa sinó que es millora el seu funcionament. 

La directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, considerà que s'estava impulsant un canvi de model durant la seva compareixença davant de la comissió parlamentària de la CCMA. 

La directora de Televisió de Catalunya i el director de Catalunya Ràdio han d'aplicar el model que se'ls assenyala i consensua políticament. Em preocuparia més una crítica del president de la Corporació que no del director que és el braç executor del consell rector.  El dia que la direcció consideri que la seva manera d'entendre la televisió ja no s'adiu amb la de la Corporació el que ha de fer és plegar. 

El maig del 2010 en una entrevista a l'agència Europa Press va declarar que trobava "còmiques i grotesques" les derives independentistes que experimentava CDC i a l'agost del 2011 en un apunt al seu bloc afirmava que "el nou segle reclama inexorablement obrir el camí de la secessió". Què ha passat entre aquestes dues dates que l'ha fet canviar tan ostensiblement d'opinió? 

Han passat dues coses greus. Per una banda, la sentència del Tribunal Constitucional que marca un desaire definitiu a tots els intents d'assegurar que l'Espanya plurinacional és possible. Per l'altra, la llei de reforma constitucional tirada endavant sense el nacionalisme català. Allò que deien que és sagrat, que és de tots, en el fons no és més que un pretext per justificar un determinat model d'estat, i, quan convé, es revisa sense rubor, sense escrúpols, convençuts que les minories perifèriques, des del punt de vista de la lògica espanyola, només són necessàries si ho són aritmèticament al Parlament. Quan vas acumulant aquest tipus de menyspreaments, no pots pretendre que no ho veus si ets una persona honesta. Per tant, amb l'autoritat moral que em dóna haver treballat a favor de l'Espanya plurinacional, sovint amb crítiques de sectors sobiranistes, quan només acumules desaires acabes dient prou. D'aquí la meva reflexió al bloc. Però, arribats a aquest punt, els moderats fem una última estació que es diu pacte fiscal. El món acadèmic, el món polític, ha acreditat que hi ha una situació objectiva d'espoliació fiscal. Si no podem pactar un nou marc de finançament amb Espanya que no ens faci sentir com una colònia sinó, senzillament, com part d'un projecte compartit, només ens queda un camí, la secessió. I si això passa jo em veuré amb cor d'anar a la Casa de Andalucía a Figueres i dir-los que han de votar per la independència de Catalunya, pel futur dels seus fills.  

L'aclaparadora majoria absoluta del PP després de les eleccions generals del 20-N debilita les opcions d'arribar a un pacte fiscal en la línia del concert. Si no s'arribés a un acord que fes desaparèixer l'espoliació fiscal que pateix Catalunya, quin hauria de ser el pas següent immediat? 

Evidentment, convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya.  

Creu que és convenient convocar un referèndum popular sobre el pacte fiscal per utilitzar-lo com a eina negociadora a Madrid? 

Sense cap mena de dubte. Pot reforçar la legitimitat de la reivindicació. Alliberar-la de l'acusació que és una causa de partit i convertir-la en una causa nacional, per tant irrefutable. 

Els catalans contemplem atònits com el projecte d'unitat monetària europea es desploma i, al mateix temps, ens arrastra a una possible àrea de segona velocitat econòmica a causa de la nostra pertinença a Espanya. Quina percepció té vostè? 

Estem en una posició doblement fràgil pel fet que som una nació sense estat i, també, pel fet que els estats han perdut la seva sobirania econòmica. Hem de ser capaços de mirar al nord, de confiar en la reactivació de l'economia i, mentrestant, fer el que estem fent, alliberar-nos del plom a les ales que ens suposa el sobreendeutament  i contenir el dèficit públic de forma decidida. 

Com interpreta el dilema que proposa l'expresident Jordi Pujol "independents o residuals"? 

És un clam de frustració de molta gent que, com l’expresident Pujol, ha treballat incansablement per intentar que l’Espanya plurinacional fos possible. Ara, veuen amb negit que hi ha una hostilitat manifesta cap a la identitat catalana. El que cal, però, en aquests moments, és treballar per aconseguir un nou pacte fiscal, que és el que planteja el govern de Catalunya.  

Els vots de CiU i PP impediren que prosperés a Figueres la moció per incorporar la ciutat a l'Associació de Municipis per la Independència. Per què es votà en aquest sentit? 

CiU de Figueres no va votar en contra de la independència. El que va fer és mostrar-se coherent i en línia amb el que propugna el govern català que és concentrar esforços envers la consecució del pacte fiscal. 

Vostè reivindica la recuperació dels valors que primaren en l'ideal noucentista: ordre, afany constructor, bon govern, consciència nacional, civilitat i equilibri. I, sobretot, eficiència. Sembla difícil d'aconseguir un estat eficient des de Catalunya si no és el propi. Podria ser el deucentisme el paradigma polític que fonamentés el projecte d'independència de Catalunya? 

Jo sóc dels que pensen que la utopia de qualsevol polític està en aconseguir homes i dones lliures, dotats de responsabilitat moral per fer-ho bé o equivocar-se, però assumint, finalment, les conseqüències. Això només és factible en un marc de llibertat. I, és evident, que en aquests moments a Catalunya no n'hi ha aquesta llibertat. Les generacions que ens han precedit estaven convençudes que podien construir una Catalunya cívica, moderna i educada dins d'Espanya. Però, no podem seguir dedicant la nostra energia a modernitzar Espanya perquè aquest instrument ens és totalment hostil i s'ha demostrat incapaç als nostres interessos. El gran desafiament generacional dels deucentistes és persistir en l'ideal de construir aquesta Catalunya cívica, moderna i educada cercant, sense complexos, tots aquells nous instruments que la facin possible. 







El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats