Cerca en el blog

22 de novembre de 2011

(i) A propòsit de Building a New State 2011: Ana Stanic




Ex-assessora en dret internacional del govern d'Eslovènia





Ha estat aquesta jurista eslovena amb residència a Londres l'encarregada d'explicar-nos a Barcelona, en el marc de la Conferència de Sobirania i Justícia Building a New State, les pautes que fixa el dret internacional pel que fa al repartiment dels actius i passius en la successió d'estats. A ningú escapa la importància dels afers econòmics en tota decisió individual i col·lectiva. Catalunya haurà de tenir molt clar el què i el com pel que fa a les negociacions que portaran al repartiment dels béns i deutes de titularitat estatal quan es plantegi la separació d'Espanya. Les experiències recents ens mostren el paper cabdal que juguen les institucions financeres internacionals, fonamentalment el Fons Monetari, com a àrbitres del procés de divisió. Ens convé un coneixement pregon al respecte. Si les coses no es fan prou bé tenen conseqüències indesitjables com passà amb Eslovènia que, vint anys després de la seva independència, encara no ha resolt, ni de bon tros, el litigi econòmic que se'n derivà. Cal escoltar les lliçons que són al nostre abast. I d'haver-hi, n'hi ha un fotimer.

Mentre es discutien les condicions de separació de l'antiga Iugoslàvia vostè escrivia la seva tesi de postgrau en dret a la Universitat de Cambridge i va tenir ple accés als materials documentals que es varen generar durant el procés. Més endavant la seva tesi fou utilitzada pels negociadors eslovens i croats. Ens pot fer cinc cèntims dels principals elements recollits en aquest treball de recerca?

Vaig estudiar cada un dels temes que estaven en cartera en les negociacions entre les antigues repúbliques de Iugoslàvia en relació a la separació d'actius i passius estatals i vaig cercar principis, dins del dret internacional, susceptibles de ser invocats per les parts en litigi. Aleshores el gruix de la discussió se centrava en establir si el procés iniciat a l'antiga Iugoslàvia era tècnicament una dissolució o bé Eslovènia, Croàcia i les altres repúbliques havien protagonitzat una secessió. El tema tenia la seva importància perquè els preceptes reguladors dins de la successió d'estats, pel que fa a determinats actius i deutes, poden diferir en funció de si la separació arriba com a resultat d'una dissolució o d'una secessió.

Vostè va treballar durant dos anys al ministeri d'economia, desenvolupament i banc central d'Eslovènia on va negociar acords d'inversió i lliure comerç i també va assessorar el govern en matèria de dret comunitari europeu i internacional. Com recorda aquests primers anys de consolidació d'un país recentment independitzat?

Tinc un record molt viu de la sensació, un xic desconcertant, que causava haver d'encarar un munt de coses que desconeixíem i, alhora, tenir un accés molt limitat al coneixement especialitzat i d'experts. Durant aquest temps vaig haver de viatjar contínuament a Londres en cerca de fonts solvents d'informació. Avui no hauríem passat per aquest tràngol perquè les noves tecnologies de la informació fan accessibles enormes quantitats d'informació especialitzada. El poble eslovè havia anhelat esdevenir independent des de feia força temps però la independència no es planificà de forma curosa ni s'hi esmerçà el temps necessari. La desintegració de Iugoslàvia fou violenta i, per tant, el pla d'independència s'hagué d'enllestir amb presses. La conseqüència de tot això és que, vint anys després, encara no s'han resolt algunes qüestions importants pel que fa a la successió d'estats.

El parlament eslovè proclamà la independència el 25 de juny de 1991. El 15 de gener de 1992 el nou estat fou reconegut per tots els països membres de la UE, el 22 de maig de 1992 entrà a l'ONU, l'1 de maig de 2004 a la UE, l'any 2009 a l'eurozona, àrea Schengen i Consell d'Europa. I recentment ha estat admès a la OCDE. Enguany se celebren els primers vint anys d'independència. Déu-n'hi-do la feina que comporta la inserció d'un nou estat en les estructures multilaterals. Però, sembla que Eslovènia se n'està sortint prou bé, oi?

És evident que hem fet molta via però han estat anys de feina feixuga, amb errors i encerts. I ara, com a tot estat en fase de consolidació, ens esperen encara reptes transcendentals. Hi ha, però, una forta determinació general a afrontar-los i superar-los.

La Convenció de Viena de 1983 pretén regular la successió d'estats en matèria de béns, arxius i deutes públics. Recull, per una banda, el costum internacional i, per l'altra, és el resultat de l'evolució del dret internacional públic impulsat per la Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides. Però la Convenció només ha estat ratificada per 7 estats i, per tant, no ha entrat encara en vigor. Per què aquestes reticències?

Sí, és cert, la Convenció no ha entrat encara en vigor. La raó per la qual tan pocs països han aprovat les seves disposicions és històrica. Quan el contingut de les estipulacions fou negociat la influència dels estats post-colonials, socialistes i no alineats a les Nacions Unides era molt considerable. D'això s'en derivà que es promogués la inclusió de disposicions especials que es referien als "nou països independents" o sia, antigues colònies esdevingudes estats. Europa occidental i els Estats Units van objectar la incorporació d'aquestes disposicions. Encara que no foren pocs els estats que les adoptaren, la impossibilitat d'arribar a un consens prou ampli féu del text paper mullat.

El dret internacional considera que el principi de territorialitat ha de primar en el repartiment de béns mobles i immobles públics, tant en cas de dissolució com de secessió. Això vol dir que en cas d'independència tots els béns, en territori català, de propietat estatal pertanyerien al nou estat. En el cas dels béns ubicats a l'estranger com s'hauria de procedir en el repartiment?

Sí, és cert que el principi de territorialitat prové del dret internacional consuetudinari. No obstant això hi ha una discussió viva sobre si l'aplicació del principi d'equitat, també present en el dret internacional en la successió d'estats, pot requerir l'adopció de compensacions en cas que l'aplicació de la territorialitat comporti un repartiment no equitatiu en la separació d'actius. En relació als béns ubicats a l'estranger la llei és clara i estableix que, en el cas d'una dissolució aquests béns s'hauran de repartir equitativament entre els estats successors. Si es tracta d'una secessió, l'article 17 de la Convenció de Viena fixa que és l'estat continuador qui ha de quedar-se les propietats però, al meu entendre, aquesta provisió no emana del dret internacional consuetudinari. Hi ha nombrosos exemples de pràctica i opinió jurídica que fan prevaler l'equitat com a principi de repartiment en casos de secessió també.

Quin criteri és el que ens permet discernir l'equitatiu del que no ho és?

En els casos més recents de successió d'estats, i s'han produït nou des del 1990, s'han utilitzat diferents criteris pel repartiment de les propietats i deutes estatals. En el cas de la dissolució de mutu acord de Txecoeslovàquia la població fou el criteri utilitzat en el repartiment de les propietats localitzades a l'estranger. Inicialment la República Txeca rebutjà l'ús d'aquest criteri perquè considerà que afavoria Eslovàquia que era un país menys poblat però encara menys dotat econòmicament. No obstant això, atès que Txèquia s'havia quedat amb una quantitat considerablement més gran d'immobles, pel fet que Praga havia estat la capital de l'antiga Txecoeslovàquia, finalment acceptà el mecanisme compensatori que suposava aplicar el criteri poblacional en el repartiment. Això fou possible mercès a la mediació del Fons Monetari Internacional (FMI) que, en tot moment, insistí en l'adopció d'un criteri diversificat.

Què passà a l'antiga Iugoslàvia?

A Iugoslàvia s'optà per aplicar criteris diferents en funció de l'actiu o passiu de què es tractés a fi d'assegurar un repartiment equitatiu. El primer que es repartí foren els deutes i, sobretot, els d'institucions financeres internacionals com el FMI, Banc Mundial o Club de París. El criteri que féu primar el FMI fou fonamentalment econòmic: la contribució de cada república al pressupost general i les exportacions. La mida de la població fou considerat un subcriteri.

Pel que fa al repartiment dels fons de reserva del banc central i bancs estrangers, quins precedents hi ha?


En principi aquests actius s'han de dividir de forma equitativa entre els estats successors. En el cas de l'antiga Iugoslàvia, però, la major part d'aquests fons foren utilitzats per Sèrbia per finançar la guerra atès que no fou possible arribar a un acord durant el procés d'independència. Es trigà 10 anys després de la independència d'Eslovènia i Croàcia per arribar a un acord que permeté repartir una part ínfima. Òbviament el cas de Iugoslàvia és un exemple de com les coses no s'han de fer.

La crisi del deute a Europa fa dos anys que ocupa un dels primers llocs en el rànquing de preocupacions de polítics i ciutadans. Quin és el criteri general que hauria de prevaldre en el repartiment del deute públic en cas de successió d'estats?

Els preceptes internacionals en la successió d'estats no són d'aplicació al deute que un estat té amb bancs i altres institucions financeres. Afecten només al deute d'un estat amb un altre o amb institucions internacionals tipus FMI o Banc Mundial. En els casos més recents de successió d'estats a Iugoslàvia, Unió Soviètica i Txecoslovàquia es féu una distinció entre deute atribuït i aquell que no ho era. Tot el deute atribuït es devia a altres estats, institucions internacionals o bancs privats i fou assignat a l'estat successor a qui concernia pel seu caràcter local i vinculat al territori. Per tant, aquell que es beneficià del préstec fou l'encarregat d'assumir-lo. Per l'altra banda el deute no atribuït, és a dir el que beneficià tot l'estat en el seu conjunt, fou distribuït seguint algun dels criteris als que abans m'he referit. Ara sembla que Sudan del Sud es nega a acceptar aquest criteri per repartir-se els deutes amb Sudan. Serà interessant veure què passarà finalment en aquest cas.

Tant a Eslovènia com a Croàcia no s'ha arribat encara a un acord definitiu sobre el repartiment d'actius i passius, vint anys després de la seva independència. La lliçó per Catalunya és que hem de tenir preparats, fins el darrer detall, els acords de separació econòmica amb Espanya abans de la proclamació d'independència?

En el cas de l'antiga Iugoslàvia Eslovènia i Croàcia portaren a terme negociacions directes amb els prestadors i aconseguiren arribar a un acord. Al finalitzar l'any 2001 totes les altres repúbliques havien fet el mateix. Eslovènia s'adonà que l'accés als mercats financers i a les institucions internacionals com el FMI i Banc Mundial eren crucials per l'estabilitat del nou estat. Era temerari esperar a arribar a un acord amb les altres repúbliques en la successió d'actius i passius. La culminació d'aquests acords de natura bilateral forçà Sèrbia a abandonar la reclamació de ser l'única successora de Iugoslàvia. Estic totalment d'acord amb què aquesta és la gran lliçó a extreure'n del cas iugoslau. Si el poble català expressa la seva voluntat de constituir-se en un estat aquest procés ha de ser ordenat, analitzat i perfectament planificat. La prioritat serà garantir que la vida econòmica i diària del comú del ciutadans es vegi el menys afectada possible.

A quins actors internacionals ens cal explicar preferentment el projecte d'independència de Catalunya?

En general a tota la comunitat internacional. Els catalans han d'explicar per què volen esdevenir independents, no perquè ho requereixi el dret internacional sinó per guanyar-se el seu suport. Hi ha una forta resistència, fàcil d'entendre, entre els estats a recolzar la formació de noves entitats estatals que haurà de ser vençuda. Per l'altra banda aconseguir el reconeixament de la Unió Europea serà prioritari atesa l'ambició catalana de romandre-hi al seu sí.

Els bancs i entitats financeres són una font imprescindible de finançament, creu que se'ls hauria de considerar elements estratègics clau en el procés d'independència i prioritzar l'acord amb ells? 

Absolutament, i més si tenim en compte el nivell relativament alt de deute sobirà que té Espanya. 

Vostè ha participat en la 1a Conferència Internacional Building a New State 2011 celebrada fa un parell de setmanes per Sobirania i Justícia. Sobre quins temes creu que hem de seguir reflexionant i debatent de cara a l'organització de la segona edició l'any vinent? 

Des del meu punt de vista aquesta jornada de treball ha estat un èxit rotund i ha estat un honor haver estat convidada a participar-hi. Crec que hem identificat les qüestions clau que necessiten ser estudiades amb detall per afrontar el debat de la independència. És matèria complexa i requereix una anàlisi rigurosa i valoracions de marcat tarannà estratègic. Particularment, en l'àmbit que m'és propi, els aspectes econòmics en la successió d'estats, la Conferència ha definit les primeres passes que s'han d'emprendre: 1er, una auditoria dels actius i passius estatals que haurien de ser repartits i 2on, identificació dels països i institucions clau en la realitat comercial i econòmica catalana, dins i fora la UE, a fi d'establir-hi canals de diàleg bilateral.



El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats