Cerca en el blog

18 de setembre de 2011

Conversa amb Guillem López i Casasnovas




Catedràtic d'economia a la Universitat Pompeu Fabra i conseller del Banc d'Espanya


Guillem López i Casasnovas (Ciutadella, Menorca, 1955)


Va ser precisament a proposta de la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, que aquest ciutadellenc il·lustre, barceloní d'adopció, ha estat renovat com a conseller del Banc d'Espanya per un nou, i darrer, mandat de 6 anys, fins el 2017. D'ençà que va abandonar la seva Menorca natal per llicenciar-se en dret i economia a la Universitat de Barcelona no ha trobat el moment d'aturar-se. La seva formidable reputació com a especialista en economia de la salut el va col·locar al centre de les travesses com a futur conseller durant el procés de formació de l'acual govern català. Fou, però, Boi Ruiz qui, finalment, assumí la cartera. Apunta el catedràtic López Casasnovas que una situació de plena sobirania a Catalunya multiplicaria el potencial econòmic, enfortiria el país  i el faria més capaç de crear ocupació. Però precisa, per si de cas, que no es tracta d'adormir la gent amb més despesa social sinó d'assentar els fonaments d'una societat més oberta i generadora d'oportunitats. I anuncia, coratjós, a pessimistes i descreguts, que no hi ha cap raó per pensar que els catalans estan condemnats pel seu genotip a estar integrats, per sempre més, a un estat que no ho posa gens fàcil. Compromís i intel·ligència. Així sia!

Christine Lagarde del FMI, Robert B. Zoellick del Banc Mundial i altres actors destacats de l'economia internacional adverteixen que l'estancament econòmic dels països emergents combinat amb els problemes de dèficit fiscal dels EUA i el deute europeu poden fer entrar l'economia global en una "perillosa nova fase". Comparteix aquest criteri?

En línies generals no perquè l'estancament dels països emergents resta lluny de ser el cas. La probabilitat que es produeixi aquesta combinació de circumstàncies adverses concatenades existeix però, al meu entendre, és relativament baixa. La crisi és més occidental, i sobretot europea, que global. L'economia del món està creixent. Àfrica està revifant i Amèrica Llatina també. Els països asiàtics estan més sotmesos a l'evolució de l'economia nord-americana i japonesa però per veure's seriosament afectats s'haurien de donar tota una sèrie d'escenaris que, ara per ara, no els considero altament probables.

La Unió Europea va acordar el passat 21 de juliol incorporar noves competències al Fons Europeu d'Estabilitat Financera dotat amb 750€ mil milions. Els cabals del fons de rescat semblen insuficients i el mecanisme que els activa poc àgil. Mentrestant encara no s'ha plantejat seriosament el repte de la unitat fiscal. S'estan fent bé les coses a Europa?

S'estan fent en clau nacional de cadascun dels països membres. Té tota la lògica del món que Alemanya prefereixi impulsar els mecanismes d'estabilitat que es doten amb transferències compartides que constituir un sistema d'eurobons que incrementaria la pressió sobre els recursos propis. La ciutadania alemanya no recolzaria una solució d'aquest tipus i els seus polítics estan actuant en conseqüència. No podem demanar als polítics que s'autoimmolin arriscant-se a perdre el suport dels seus electors. El resum de tot plegat és que hi ha una discrepància substantiva entre el que requereix l'objectiu de la unitat europea en termes politics avui i a on s'està disposat a arribar.

Si la unitat econòmica europea esclatés a conseqüència de la crisi del deute sobirà, quina és l'alternativa? Hi ha vida més enllà de l'euro?

Si a Europa la política continua en les coordenades actuals, és a dir sense voler bastir una entitat preeminent que lideri l'accidentada senda de la moneda única s'haurà de pensar en altres escenaris. No em sorprèn que s’hagin començat a rumiar plans B per part dels think tanks de més relleu en l'àmbit de la política econòmica europea. Especular amb aquests escenaris per a promoure uns canvis tan arriscats, és avui una irresponsabilitat. Les conseqüències de l'enfonsament de l’euro serien tràgiques en molts ordres de la nostra vida quotidiana.

A Espanya s'ha impulsat una reforma constitucional per limitar el dèficit mitjançant un acord PP-PSOE escenificat al Congrés però que no serà ratificat per referèndum popular. Els mitjans catalans i espanyols han descrit, estupefactes, la sessió en què es va produir la votació com a propera a l'esperpent. És necessari modificar la constitució d'un país per evitar les males pràctiques pressupostàries?

No, en absolut. La Constitució l’hem de poder modificar per moltes altres coses, però no precisament per a una mena de màrqueting declaratiu de compromisos polítics a futur. Qui es necessita fermar en el timó de la direcció pressupostària? aquell que se sent dèbil. Però, si es lliga a un timó que no és de fusta sòlida, és probable que tot segueixi trontollant. La reforma de l'article 135, des d'un punt de vista d'anàlisi econòmica, és paper mullat perquè fixa el compromís del dèficit a partir del 2020 i, a més, el fa dependre del detall d'una llei orgànica de desenvolupament posterior.També estableix un fotimer d'excepcions força interpretables "ad hoc".  S'està dient que no es podrà generar dèficit en època de bonança quan en realitat el que caldria és exigir un superàvit. Si l'haguéssim aplicat en els tres darrers anys no hauríem evitat cap dels dèficits patits fins ara, per la via de l’excepcionalitat. No obstant això, des d'una perspectiva no estrictament econòmica sinó política, si algú a Europa demana un gest estètic per a seguir comprant deute sobirà, i la debilitat del receptor és manifesta, pot ser que no hi hagi altre remei que avenir-s'hi.

Són les autonomies les causants del dèficit de l'estat com suggeria fa uns mesos el rotatiu econòmic Financial Times?

En general, no. En un sistema d'unitat fiscal com l'espanyol és l'estat qui té la clau de la caixa i qui, per tant, ha de transferir els recursos a les comunitats autònomes en funció de les competències que cadascuna d'elles hagi assumit. Quan el Consell de Política Fiscal i Financera autoritza un dèficit a una comunitat autònoma implícitament l'estat reconeix la seva incapacitat (la de l'estat) per fer front a tota la despesa competencialment transferida. És incomprensible que si l'estat no pot assignar els fons necessaris, el deute que se’n derivi s'encolomi a la comunitat autònoma, quan aquest dèficit és el reflex de la incapacitat de l'estat de finançar millor. I si no vol tenir aquest problema, que comparteixi la sobirania tributària i obri espais explícits a la responsabilitat fiscal. Només així cada pal podrà aguantar sa vela. A més, si autoritza un dèficit i un endeutament autonòmic, és absurd que generi dubtes als mercats sobre la solvència de la comunitat autònoma emissora causant que aquesta hagi de pagar una prima de risc més elevada.

Abans de la constitució de l'actual govern català el seu nom sonava a les travesses per dirigir el departament de Salut puix vostè és un especialista de prestigi reconegut en aquesta àrea. Amb les retallades el debat sobre el copagament sanitari ha guanyat intensitat. Creu que, tard o d'hora, la sanitat catalana haurà d'enfilar aquest camí?

Jo no vaig viure amb satisfacció aquests comentaris i especulacions. No m'ajudaven gens ni mica en la meva tasca principal que és la de mantenir la responsabilitat com a conseller del Banc d'Espanya. Per acabar-ho d'adobar, a més, varen coincidir amb el període de renovació cap a un segon mandat. Ara bé si el president ves volgut comptar amb mi no m'hi ves pas negat. Però, sincerament, atesa la dificultat de la conjuntura econòmica crec que un gestor de la salut era un candidat més adequat que un economista del meu perfil. I a la conselleria d’Economia i Finances se'm fa difícil pensar en una persona millor que la que tenim. Pel que fa a la segona part de la seva pregunta: estem abocats a fer un copagament? el més probable és que sí. Ens cal decidir si com a societat volem tenir un ventall de prestacions limitat però finançat al 100% per fons públics impositius o bé, volem ampliar quest ventall incorporant l'opció de finançar-lo amb ingressos públics no impositius (taxes, és a dir copagaments). Els serveis amb una relació cost-efectivitat alta podrien gaudir d'una gratuïtat completa però aquells amb una ràtio no tan bona, però igualment efectius, es podrien completar amb l'abonament d'una taxa (copagament) com és el cas en l'àmbit universitari. I, evidentment, no estem parlant de situar el preu d'aquests serveis al nivell del lliure mercat, sinó de reforçar, per la via dels ingressos públics, la despesa sanitària pública.

Les doloroses retallades al sector sanitari català s'atribueixen, en part, als efectes d'una direcció deficient dels gestors anteriors. No deixa, però, de ser cert que el nivell de despesa sanitària a Catalunya en relació al PIB està per sota del de la majoria de països referencials a Europa. El veritable problema de fons no és l'actual sistema de finançament?

Sí, és així. Com a norma general els països amb més renda aboquen més recursos a la sanitat que els que en tenen menys. Això a Catalunya no pot passar perquè el finançament que nosaltres rebem de l'estat no té a veure amb el nostre PIB sinó, en el millor dels casos, amb el nostre pes demogràfic. D'això resulta que a Espanya el nivell de despesa sanitària és del 6,5% i a Catalunya del 4,7%. El finançament català és una transferència estatal basada en determinats paràmetres de suposada equitat territorial. El diferencial de 4 punts entre el pes de la població catalana a Espanya (16%) i el seu PIB (20%) representa un 23% del volum d'ingressos addicionals que Catalunya podria tenir si es financés a partir dels seus propis recursos.

Depenent del sistema de càlcul el dèficit fiscal de Catalunya respecte d'Espanya és d'entre el 8,5 i el 10% del PIB. Estem parlant de més de 20€ mil milions que any rere any Catalunya veu evaporar. El govern de CiU té el compromís electoral d'exigir un pacte fiscal, homologable al concert econòmic, al nou govern espanyol després del 20-N. Vostè, però, no és un entusiasta d'aquest sistema. Per què?  

El que jo critico és que per fer l'avenç que necessita el país -un avenç sense escletxes, de base el més ampla possible- s'hagi utilitzat la senyera del concert econòmic en cop del contingut estatutari del pacte fiscal que van consensuar tots els partits polítics parlamentaris catalans, excepte un, l'agost del 2007. Identificar pacte fiscal amb concert econòmic deixa fora de l'acord al PSC, al PP i ja veurem si també a Iniciativa. A més, políticament, no entenc l'agenda que hi ha al darrere. Crec que ens portarà a un mur infranquejable i quan això passi serà molt millor saber si s’està disposat a saltar i amb què es compta per fer-ho. Ara CiU té la ciutadania darrere però pot perdre pel camí el suport d'alguns partits. És una estratègia perillosíssima. Tampoc entenc que es consideri homologable al concert un pacte que contempla, com s’ha dit ja, un dèficit fiscal del 4%, perquè el sistema de "cupo" basc no és això.  Si es tracta d'impulsar el concert solidari, que es digui.

En els dos darrers anys hem vist com el model financer català de caixes ha estat desballestat pel procés de reordenació endegat pel govern espanyol. La intenció seria sanejar les entitats amb diners públics i després vendre-les al sector privat. Com a conseller del Banc d'Espanya vostè té informació solvent al respecte. És aquest el pla?

No és correcte dir que la intenció és sanejar el sistema amb diners públics. El FROB emet deute que subscriuen els inversors que ho desitgen. Presta aquests recursos a les entitats que ho demanen amb un tipus d'interès prou elevat com per compensar la probabilitat que alguna no pagui i deixi un forat financer que després sí caldria cobrir amb diner públic. Si una caixa no té capacitat per demanar un prèstec i necessita capital pot triar entre l'inversionista privat o l'inversionista FROB. A Unnim i Catalunya Caixa entrarà el FROB com a inversor comprant accions. S'ajudarà a sanejar totes dues entitats com a copropietaris, i després es vendran les accions tan aviat com sigui possible perquè el FROB no té interès en gestionar capital de cap caixa. La caixa que hagi pogut vendre actius o atreure inversors de fora no necessitarà que la presència del FROB sigui majoritària. Seria bo poder mobilitzar el màxim de capital català si no ara –que, de moment, a diferència del que ha passat a Galícia, no ha estat possible-, sí quan el FROB posi a la venda la seva participació. No crec que es pugui adduir que el procés no s'està fent amb una correcta ortodòxia financera.

El nivell d'espoliació fiscal és tan elevat que els professors Modest Guinjoan i Xavier Cuadras han mostrat en el seu llibre "Sense Espanya" (2011) que l'impacte de possibles boicots comercials sobre Catalunya en cas de secessió quedaria compensat amb escreix en recuperar els recursos fiscals drenats des d'Espanya. Vostè ha escrit en alguna ocasió sobre aquest llibre. Què li va semblar la seva lectura?

No solament l'he llegit sinó que també n'he contribuït. Em sembla molt encertada la construcció d'escenaris que fan els autors perquè ajuden a donar informació dels costos i beneficis d'un pla de pensament diferent del que tenim en aquests moments, dintre sempre de la racionalitat econòmica. Tot i les dificultats de bastir un escenari alternatiu, en Guinjoan i en Cuadras fan el millor que es pot fer amb les dades disponibles. És d'interès, sens dubte, plantejar aquests escenaris econòmics ni que sigui com a elements de reflexió de futur.

En un article a l'AVUI, fa uns mesos, afirmava que "l'actual encaix Catalunya-Espanya, més que un ajut és avui un ofec". També que necessitem més capacitat de decidir, una política econòmica i industrial pròpia i un millor finançament per reforçar la nostra economia. No sembla, però, que l'Espanya d'aquests darrers anys pugui avalar una evolució en aquesta línia sinó, més aviat, la d'afermar l'estat unitari recentralitzant allò que s'ha cedit a les autonomies. Enrico Spolaore, coautor del llibre "The Size of Nations" (2003) creu que Una Catalunya independent podria ser tan viable econòmicament com qualsevol altre país. Què en pensa vostè?

És obvi que una Catalunya independent pot ser tan viable com ho és qualsevol altre país del món. Ateses les característiques de Catalunya, que és un clúster més homogeni i sòlid que Espanya en el seu conjunt, una situació de plena sobirania multiplicaria el potencial econòmic, l'enfortiria i tindria més capacitat per crear ocupació. La societat hauria de digerir un impacte econòmic negatiu, de caràcter temporal, durant la transició per la incertesa que crearia. Tots els esquemes de secessió poden generar un cert desconfort inicial perquè són situacions diferents a les prèviament conegudes. És lògic.

Com convé encarar aquest procés?

Amb compromís i intel·ligència. S'haurà de fer amb la complicitat dels poders financers i principals actors econòmics i també de forma que la ciutadania vegi millorar el seu benestar. I dic això no en el sentit de més despesa social (estat adormidor) sinó en la construcció d'una economia que creï més oportunitats i una societat més oberta. En qualsevol cas, tot això depèn d'una decisió política democràtica. Tan aviat com hagi el convenciment que els beneficis del canvi superen els costos és probable que s’origini una base social més favorable. I les urnes ho hauran de reflectir. No hi veig cap raó per pensar que els catalans estan condemnats pel seu genotip a estar integrats, per sempre més, a un estat que no ho posa gens fàcil.







El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats