Cerca en el blog

15 de juliol de 2011

Conversa amb Carles Boix




Catedràtic de ciència política a la Universitat de Princeton


Carles Boix i Serra (Barcelona, 1962)

Una decadència segura és el que portarà a Catalunya l'exorbitant dèficit fiscal que pateix el nostre país en mans espanyoles. Sense embuts. Així s'expressa en Carles Boix, catedràtic de ciència política i afers públics de la Universitat de Princeton, al seu pas per Barcelona aquest estiu. Fa uns mesos que aquest català, especialista en economia política i política comparada, va ser convidat a formar part d'una institució selecta: l'Acadèmia Americana d'Arts i Ciències, cenacle que aixopluga des del 1780 les ments més reputades del món acadèmic, empresarial, artístic i polític als Estats Units. El professor Boix adverteix que ens cal disposar dels nostres recursos per fer de Catalunya quelcom més que el paradís temàtic del turisme i el totxo. Sense dèficit fiscal no ens caldria tancar hospitals i milloraríem la qualitat de la sanitat pública, avui per sota en despesa per capita de la registrada a Europa i Espanya. La situació és greu, dues plaques tectòniques a velocitat creuer. Però també hi ha bones notícies: Catalunya no tindrà resistències internacionals en cas de secessió si hi ha una majoria clara i les coses es fan bé. Benvingut a casa, professor.

Des de l'any 2006 fa classe a la universitat de Princeton com a catedràtic de ciència política però abans ho havia fet a la universitat de Xicago, a la de l'Estat d'Ohio i a la Pompeu Fabra. És molt diferent la cultura universitària estadounidenca respecte a la catalana?

Sí, és molt diferent tot i que la universitat catalana ha anat canviant en alguns aspectes i s'ha anat apropant més a l'americana. La universitat americana funciona com un conjunt d'empreses privades i públiques que competeixen en el mercat per contractar els millors investigadors i professors. Tenen criteris de contractació que valoren l'excel·lència acadèmica i en investigació. La gran diferència és que a Europa i a Catalunya no hi ha un mercat competitiu pròpiament dit, la universitat està molt jerarquitzada, i els catedràtics i les seves famílies de deixebles i clients es reparteixen les places en moltes disciplines. Als Estats Units això no passa.

El govern català té com a prioritat rebaixar el dèficit retallant en un 10% els pressupostos d'aquest any en relació als de l'any passat. Amb aquesta reducció l'objectiu de dèficit que és de l'1,3% no es compleix però baixa del 3,8% al 2,6%. Atesa la dificultat per aconseguir col·locar deute a preus raonables, li sembla adequat el ritme de disminució?

El govern del tripartit va pactar amb el govern central i la resta de les comunitats autònomes que el dèficit autonòmic havia de ser el 2,4% del PIB regional el desembre del 2010 i l'1,3% el desembre d’aquest any. Tanmateix, el govern Montilla va incomplir aquell pacte. Al desembre del 2010 el dèficit de la Generalitat era d’uns 7.200 milions d’euros o el 3,6% del PIB català. És a dir, un 50% més alt del que havia de ser. Això vol dir que, per complir amb el pacte existent i reduir el dèficit fins a l'1,3%, el govern de CiU hauria de reduir en un any el que tocava fer en dos. O, dit d’una altra manera, per passar d’un dèficit del 3,6% a l’1,3%, tenint en compte el volum de les finances publiques catalanes, s'hauria de retallar un 20% la despesa.

Seria possible?

Sembla impossible d’aconseguir. I, a més a més, injust tenint en compte la diferència en despesa social, sanitària i educativa entre Catalunya i la resta de l’Estat. La situació és greu perquè si el govern de Catalunya no redueix el dèficit a l’1,3%, el govern espanyol ha amenaçat amb vetar-li la possibilitat d’endeutar-se als mercats financers. Sense accés al deute, la Generalitat no podrà fer front a les seves obligacions de pagament de nòmines, etc. Anem cap a un xoc de dimensions importants i jo diria que la gent del carrer encara no ho ha entès.
 

Hi ha algunes veus a Catalunya que adverteixen que l'austeritat pressupostària orientada a la contenció del dèficit públic està posant en perill l'estat del benestar. Com ho veu vostè?

L'estat del benestar no està en risc. Evidentment tota disminució de despesa implica una certa reducció de prestacions socials. Però l'estat del benestar, en les seves línies mestres, està plenament consolidat. El problema de Catalunya és el sistema de finançament actual. Per exemple, la despesa sanitària pública del nostre país en relació a la renda per capita està per sota dels nivells registrats a Europa i Espanya. Si Catalunya no patís el dèficit fiscal que pateix, no caldria tancar hospitals com ara està passant. I, més enllà de les retallades actuals, el sistema sanitari tindria una qualitat molt més gran de la que té ara.

S'acaba de referir al dèficit fiscal colossal que pateix Catalunya respecte d'Espanya. La desaparició sistemàtica d'entre un 8,5 i un 10% del nostre PIB anual es pot seguir afrontant a perpetuïtat?

No, el resultat serà una decadència segura. Les enormes quantitats de recursos que surten de Catalunya i no tornen són desmesurades i impedeixen que el nostre govern disposi d'uns cabals necessaris per fer que l'economia catalana sigui quelcom més que un paradís turístic i immobiliari. Si volem una economia competitiva i avançada des d'un punt de vista global necessitem que el dèficit fiscal amb Espanya desaparegui. El cas català no suporta cap comparació. A Alemanya, per exemple, el límit de transferències intraregionals dels landers més rics és d'un 4%. A aquest drenatge sistemàtic cal afegir-hi l'impacte de les polítiques centrals d'infraestructures que van en detriment del país. L'aposta per la construcció de trens i carreteres amb dissenys radials i interprovincials serveixen per anar a totes bandes des de Madrid. La Corona d'Aragó queda completament desarticulada i, sobretot, desconnectada amb França per manca d'inversió en el corredor mediterrani.

Cada vegada són més els que pensen que la Unitat Monetària Europea no resistirà la pressió dels mercats. Creu que podria ser necessari deixar oberta la porta de sortida a algun dels països que ara formen part de l'euro a fi de salvar la moneda?

La Unió Europea no constitueix el que els economistes anomenen una unió monetària òptima per la disparitat de les economies que en formen part i això porta com a conseqüència que la política monetària del banc central no s’ajusta bé a les necessitats de tots els països. La política monetària actual és com fer servir un guant de quatre dits per una mà que en té cinc. A més d’aquesta política monetària d’una sola mida, ens trobem amb una sèrie de països europeus que, per raons diferents, tenen problemes seriosos amb els mercats. Els grecs pateixen una indisciplina crònica en el sector públic, la crisi portuguesa és bàsicament resultat de l'estancament econòmic i Irlanda va beure oli quan va decidir garantir els passius bancaris. Ara bé, si un d'aquests països fa fallida això no ha de comportar necessàriament la desaparició de la UE. Es demana a Grècia canvis tan dràstics i tanta austeritat que he començat a creure que el millor que Atenes pot fer és abandonar la unió monetària.   

Com s'hauria de gestionar la sortida de Grècia?

Potser el millor seria que els bancs es desfessin del deute i que els governs europeus l'absorbissin. Un cop el deute grec quedés en mans públiques, Europa el podria revisar a la baixa. Després es podria pactar una sortida ordenada i el menys traumàtica possible de la zona euro. Sé que aquesta solució implica carregar la reducció del deute sobre les espatlles dels contribuents europeus. Però, ara per ara, no hi veig cap altra solució.

Creu possible que en algun moment s'arribés a implantar un sistema monetari a dues velocitats?

Si això el que vol dir és la coexistència de diverses monedes a la Unió, evidentment sí que és possible. De fet, només 17 dels 27 països membres de la UE tenen l’euro com a moneda pròpia ara mateix. Cal plantejar-se si totes les economies que formen part de la zona euro poden seguir afrontant el cost de ser-hi. Als països l'economia dels quals no està sincronitzada amb l'alemanya els pot resultar més avantatjós sortir-se'n. De fet això ja passa en casos com els del Regne Unit i Suècia. Ambdós països participen en els òrgans comunitaris sense formar part de l'euro.

Ara fa justament un any, al juliol del 2010, el Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia va considerar que la declaració unilateral d'independència de Kosovo no contravenia el dret internacional. És aquest un precedent definitiu que reconeix el dret a l'autodeterminació més enllà dels casos estrictament relacionats amb processos de descolonització?

Sí, el principi d'autodeterminació ha experimentat un procés de concreció i ampliació després del que ha dictaminat l'Haia. Al final de la I Guerra Mundial, mitjançant la doctrina Wilson, es reconegué internacionalment el dret a l'autodeterminació. Més endavant les Nacions Unides recolliren el principi però ho feren, sobretot, per regular els casos dels països sotmesos a imperis colonials. La declaració del Tribunal Internacional de Justícia, responent a un requeriment del Consell de Seguretat, proclama que el dret a l'autodeterminació és un principi universal d'aplicació general que va més enllà de situacions específicament colonials.

El dictamen de l'Haia es pot interpretar com que Catalunya no tindria grans impediments internacionals si iniciés un procés de secessió democràtic, recolzat per una majoria social?

No crec que Catalunya tingui resistències internacionals en cas de secessió si hi ha una majoria clara i les coses es fan bé. Ens podrem acollir a la declaració del Tribunal sobre la independència de Kosovo i a altres precedents.

Mentre al si de la societat catalana avança de forma vertiginosa la consciència de la necessitat d'un estat propi el debat sobre si cal o no referèndum per legitimar la independència és més viu que mai. Què pensa vostè d'aquesta qüestió?

Les dades provinents del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió confirmen que s'està consolidant una majoria favorable a la independència. Personalment crec que la via cap a la independència ha d'estar encetada per una iniciativa parlamentària. El Parlament català hauria d’habilitar al govern per a desenvolupar un pla calendaritzat del procés de secessió i, també, de negociació amb el govern espanyol. El procés pot concloure amb un referèndum si es considera necessari. Si l'Estat espanyol impedís la celebració d'aquest referèndum, cosa que pot fer d’acord amb l’Estatut actual, es podrien convocar eleccions que també tenen un component plebiscitari. En tot cas un referèndum sempre vindria després d'haver establert per part del Parlament i govern quins són els termes en la negociació amb Espanya, els costos de secessió i plantejat clarament la pertinença a la UE. El referèndum s'ha de fer amb els deures fets i amb tota la informació a sobre la taula.

De forma majoritària es coincideix en què la independència de Catalunya té només sentit dins del marc de la Unió Europea. Creu que aquells que argumenten que l'oposició d'Espanya faria impossible l'admissió d'una Catalunya independent tenen cap fonament?

No hi ha cap raó per creure que la UE s'oposarà a l'admissió d'un estat democràtic europeu. Un cop Catalunya se separi d'Espanya tots dos estats passaran a ser una realitat política diferent a la que va ser admesa l'any 1986. Per aquest motiu una Espanya sense Catalunya podria necessitar renegociar l'admissió europea. També pot passar que tots dos, atès que ja en formen part, siguin subrogats automàticament com va passar amb la separació de Txèquia i Eslovàquia. Tots dos nous estats, també, van ser automàticament reconeguts per les Nacions Unides. Evidentment aquesta opinió és de natura exploratòria però si el procés d'independència es desenvolupa amb normalitat es fa difícil creure que Europa bloquegés mai l'accés català a la Unió.

Què hem de fer per internacionalitzar i fer acceptable fora de les nostres fronteres el projecte d'independència català?

Primer de tot hem de partir de la base que és molt difícil tenir aliats fora de casa. La història de Catalunya està farcida de bons exemples d'aquesta premissa. No hem d'esperar que a fora ens facin la feina. Però sí que hem de maldar per fer conèixer la voluntat inqüestionable perquè el procés sigui democràtic i pacífic, i teixir algunes complicitats que poden resultar avantatjoses quan la secessió es porti a terme.






El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats