Cerca en el blog

15 de juny de 2011

Conversa amb Imma Tubella




Catedràtica de comunicació i rectora de la Universitat Oberta de Catalunya


Imma Tubella i Casadevall (La Bisbal d'Empordà, 1953)


"Potser ja ha arribat el moment de deixar de fer-nos tantes preguntes i començar a intentar respondre'n alguna" proclama incisiva la doctora Tubella en la seva plana personal al Facebook. Aquesta experta en comunicació i noves tecnologies de la informació, nascuda a la Bisbal d'Empordà fa 58 anys, confessa la seva flaca que no és altra que la d'emparar el canvi. Innovar i transformar. Aquest és el lema que l'ha guiada en una llarga i reeixida trajectòria professional dins del món acadèmic, en nombrosos consells assessors i societats de tota mena. Aviat farà 6 anys que dirigeix els destins de la universitat catalana de l'educació a distància. Aquest temps la UOC ha multiplicat estratosfèricament el nombre d'estudiants i l'oferta d'estudis reglats però, sobretot, ha esdevingut un centre universitari de reconegut prestigi. A casa i arreu. Diu la rectora que ara cal recuperar l'empenta i l'esperit nacionals. Pensar quin país volem ser. Dissenyar el nostre futur amb ambició i optimisme. I que malgrat que l'esfera pública es mostra cada dia més valenta evitar portar-se a l'engany. Serà a la societat civil catalana a qui tocarà traginar amb la batuta d'una independència desproveïda de romanticismes. Comptat i debatut, la raó aclaparadora de la necessitat.

Vostè va esdevenir rectora de la UOC el mes de desembre del 2005 com a successora d'en Gabriel Ferraté, rector fundador al capdavant de la universitat més de 10 anys. Quins són els canvis de més relleu succeïts a la universitat d'aleshores ençà?

En el discurs d'acceptació del càrrec com a rectora vaig dir que el meu projecte era el de convertir la UOC en una gran universitat, en una universitat de qualitat. L'any 94 vàrem donar el tret de sortida amb 200 estudiants i el proper mes de setembre començarem el nou curs acadèmic amb 60 mil. Però hem de ser curosos per evitar que aquest gran augment d'estudiants vagi associat a una pèrdua de qualitat. Aquests anys m'he centrat en fer la universitat sostenible econòmicament, en millorar la qualitat del professorat tant en l'àmbit de la docència com de la recerca, en l'actualització del campus des d'un punt de vista tecnològic i, també en l'impuls de projectes d'innovació.

Quins són els principals reptes als que ha de fer front la UOC en els propers anys?

Fer més amb menys. El repte és millorar la qualitat amb menys recursos. La solució és ser més eficients. Cal aprofitar la crisi per canviar els nostres esquemes i fer millor el que fem, amb les possibilitats que tenim. L'assignatura pendent és la universitat en xarxa o sia la internacionalització de la UOC. Estem establint aliances amb altres centres universitaris per a obrir-nos al món i generar un intercanvi enriquidor.

L'any vinent es cumplirà la fi del seu 2on mandat com a rectora. Vostè mateixa va ser qui va impulsar la limitació de 2 mandats en el càrrec i, per tant, haurà de deixar-lo. Cap a on dirigirà els seus passos professionalment parlant?

Sóc catedràtica de la UOC i, per tant, com a professora seguiré vinculada a aquesta universitat. No he pensat encara què fer més endavant però sempre m'he sentit molt atreta pels projectes transformadors. Vaig col·laborar en la posada en marxa de TV3 quan encara no existia i el projecte d'aquests anys a la UOC ha tingut un gran component innovador. Em conec a mi mateixa i sé que sempre m'acabo enganxant a nous projectes d'aquest tarannà.

Quan vostè deixi el rectorat de la UOC només hi haurà una altra dona exercint aquest càrrec a Catalunya, l'Esther Giménez Salinas a la URL, d'un total de 8 universitats públiques. El govern català té només 3 conselleres d'un total de 12 i podríem seguir posant més exemples que demostren que la participació directiva en l'àmbit públic de la dona catalana encara té un llarg camí que enfilar. La situació en el sector privat és encara més descoratjadora. Com podem impulsar la incorporació de dones en l'àmbit del lideratge polític i professional?

Només podrem avançar mitjançant una revolució cultural. A nosaltres ens nomenen els homes i és freqüent que ens vegin com a una quota. Jo he tingut en nombroses ocasions la sensació de ser un "florero". També hi ha una part nostra. Per exemple, per mi ha estat dificultós trobar professores que vulguin incorporar-se a l'equip de govern de la universitat. Tenen altres prioritats. No estan atretes per l'exercici del poder. Aquí, en el consell de govern, els meus col·laboradors, al començament, es pensaven que quan els hi demanava l'opinió era perquè jo no sabia cap a on anar. Voler-los escoltar era interpretat per ells mateixos com un signe de fleblesa. Dones i homes tenim dues mentalitats molt diferents i és bo i necessari que ambdues estiguin presents en l'àmbit del lideratge. Per fer-ho possible haurem de trobar noves eines i, potser, començar a plantejar accions de lobi.

Sembla que ha minvat la fal·lera de parlar en contra del Pla Bolonya que pretenia configurar l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior i facilitar el reconeixement de les titulacions homologades i la mobilitat. L'espai universitari europeu està consolidat?

Sí, està en ple funcionament. Les veus crítiques provenien de gent amb un desconeixement absolut del que implicava. També el debat va ser objecte d'una forta manipulació interessada. A hores d'ara el pla està consolidat però Espanya, amb Grècia i Bulgària, presenta una anomalia en el sistema, i nosaltres amb ells, en exigir 240 crèdits en cop de 180 pel grau com fa la resta del món civilitzat. La universitat catalana ha expressat de forma unànim el seu desacord amb aquesta norma espanyola però em penso que això a Madrid no els preocupa massa.

Nombrosos paràmetres ens indiquen que el sistema educatiu català no és satisfactori. El grau de fracàs escolar és descomunal i sembla que el divorci entre ensenyament i món laboral s'eixample cada vegada més. Hem d'anar solucionant puntualment aquestes qüestions o el que de veritat ens cal és sacsejar-lo, repensar-lo profundament?

Hem de capgirar el sistema educatiu. Hem de fer un debat en profunditat. Els sistemes educatius tradicionals al món estan fent aigües, no només el català. No hem estat prou atents a la gran revolució cultural que representa internet pels joves. Nens i nenes estan acostumats a participar activament i la nostra escola els hi està dient "sigueu passius", s'aburreixen. El sistema educatiu ha perdut el monopoli del coneixement. El coneixement ara és lliure. Hem de deixar de ser simples transmissors de coneixement per esdevenir mentors, guies, ensenyar a triar d'entre tota la informació a l'abast.

Amb el professor Manel Castells va dirigir el Projecte Internet-Catalunya, promogut per la Generalitat de Catalunya, des del 2001 fins al 2007. Està normalitzat l'ús d'internet al nostre país en tots els àmbits possibles?

No, ni de bon tros. Ja ho vàrem dir en el 2003. Aleshores els resultats de la nostra recerca assenyalaven que el 60% dels nens i més del 60% de professors feien un ús intensiu d'internet però a l'escola l'ús era només de 0,8 hores al mes. Internet quedava, doncs, restringit a la seva vida personal. L'ús d'internet a les microempreses és molt avantatjós, permet l'estalvi d'una quantitat enorme de recursos però les microempreses catalanes són encara lluny d'aprofitar el potencial d'aquesta tecnologia. Hi ha d'haver un lideratge públic decidit. És el que va fer Finlàndia que és l'exemple a seguir. Si es vol transformar el país cap a una economia del coneixement és imprescindible orientar les nostres passes en aquesta direcció.

L'ús d'internet no és només un fenomen tecnològic. A més té una dimensió social i cultural que està impulsant canvis de gran calatge en els fonaments de la nostra societat. Cap a on ens porten aquests canvis?

Personalment penso que aquests canvis obren la porta a una autèntica revolució cultural fonamentada en valors com els de cooperar i compartir. En la societat xarxa, dominada per les xarxes, o cooperem i compartim, o no som ningú. Ara, per a cooperar i compartir abans hem d'arribar a ser un node fort que sap què vol, què pot fer i què necessita.
 

El mes de juliol de l'any passat va dir en una entrevista publicada a l'Avui que a Espanya s'estava produint un procés d'argentinització i que Catalunya havia de triar entre ser Finlàndia o Argentina. Què vol dir exactament això?

Era una metàfora en què Finlàndia i Argentina representen dos models diferents. Finlàndia representa el model emprenedor, sustentat en el propi esforç i capacitat d'innovació. Argentina, en canvi, representa el model de viure del subsidi, del que ells diuen "la cultura del vivo". L'actual context econòmic i polític ens exigeix que definim cap a on volem anar. Ens cal triar entre deixar-nos arrossegar per una mentalitat fonamentada en la subvenció, habitual en una part de la cultura espanyola, o bé optem per seguir la nostra pròpia tradició basada en la capacitat emprenedora del país i les persones. Aquesta segona opció reclama més esforç i dedicació però és molt més creativa i, per tant, més satisfactòria.

Diverses fonts solvents quantifiquen al voltant del 10% del PIB, o sia uns 22€ mil milions, els recursos que anualment marxen de Catalunya cap a Madrid en concepte de solidaritat. Aquest dèficit fiscal colossal que suporta Catalunya té cap component ètic?

No, cap. Té molta relació amb el que abans comentàvem. Catalunya està subvencionant un estil de fer basat en el subsidi. Està suportant un model polític i econòmic diferent al que li és propi.

Hem de seguir viatjant a Madrid per a intentar obtenir els limitats recursos que ens proporciona el peix al cove? No seria més efectiu dedicar els nostres esforços a construir la Catalunya que volem?

Sí, i tant! Deixar de mirar Madrid i adreçar la nostra mirada cap al món és el que hem de fer. Fer xarxa amb el món és el que ens farà sortir-nos-en.

Vostè afirma que arriben a Catalunya "temps de ser valents". Creu que la condició d'autonomia de règim comú que té Catalunya dins de l'Estat espanyol ens farà disposar de prou eines per encarar tots aquests reptes de futur com a país?

Jo crec que hem de fer un país més enllà. Però penso que només hi ha una eina per fer-ho possible i és la voluntat de construir el país que vulguem. Arriba el moment de deixar de llençar pilotes enfora i de concretar quina és la nostra voluntat.

Després de les darreres eleccions autonòmiques el 28-N vostè va escriure en un article d'opinió a l'Ara el següent: "Tinc l'agradable sensació que vivim un moment clau de la nostra història, que tenim moltes possibilitats d'entrar en un període de ressorgiment nacional que molts de nosaltres fa dècades que somiem, que tenim futur". Què li fa ser tan optimista? Veu pròxima la plenitud nacional de Catalunya?

En aquell moment a mi em va fer ser optimista el discurs honest i humil del president Mas. Per primera vegada vaig sentir a un polític donar les gràcies a tothom, tant si l'havien votat com si no. Tot això acompanyat de discursos contundents com el del president Pujol, dient que arribats on érem ens quedava només la possibilitat de la independència, tal com diu en el títol del seu darrer llibre "Residuals o independents?", i de postures valentes com la de l'ex-conseller Bassols, clarament sobiranistes. Tinc, però, la sensació que, en tot cas, serà la societat civil qui liderarà la independència, no per ideologia ni per romanticisme, sinó per necessitat.


Publicat en el número 17 (juny 2011) del butlletí de Sobirania i Justícia







El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats