Cerca en el blog

20 d’abril de 2011

Conversa amb Joan B. Casas

                                                      


Degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya


Joan B. Casas i Onteniente (Caldes de Montbui, 1949)
                                   

L'enorme gravetat de la crisi econòmica mundial que estem vivint en l'actualitat ha reactivat un debat, ja clàssic, sobre la capacitat dels economistes de generar models que millorin l'engranatge econòmic, anticipin els cicles negatius o incorporin una certa sensibilitat social. Creu que la crítica és pertinent?

La crítica sempre és pertinent perquè sinó seria afirmar que som infal·libles, i això no és veritat, però s'ha de matisar. L'economia és una ciència social i té punts de vista que poden divergir. No és el mateix que l'economia l'interpreti un liberal que un social demòcrata. Tot i així s'ha fet un gran esforç per incorporar en el bagatge estadístic i matemàtic dels diferents models totes les oscil·lacions ideològiques. Tot model té dues limitacions ben importants. La primera es deu a les diferències entre societats. El mateix model pot tenir unes conseqüències radicalment diferents en funció del tipus de societat a on s'hi apliqui. L'altra limitació és que aquí estem parlant d'economia política. O sia dels models econòmics aplicats per polítics en funció de la seva ideologia o les seves possibilitats. Els economistes expliquem, proposem, suggerim però són els polítics els encarregats d'implementar aquests principis.

L'economista pot preveure les etapes de crisi? Si és així, com és que no s'ha evitat o pal·liat l'actual que és de les més greus que es recorden?

Hi va haver moltes veus que advertien que el grau d'endeutament al que s'estava arribant era perillós. La productivitat de l'economia no donava per viure com ho estàvem fent. Jo mateix vaig escriure alguns  articles sobre el tema. Però és difícil que en moments d'eufòria et facin cas. Se n'ha parlat amb antelació però el ressò que ha tingut ha estat força limitat. En un moment d'espiral és difícil que el poder polític vulgui posar aigua al vi. I tampoc la mateixa societat. Si algú creu que convé comprar una vivenda que després podrà vendre pel doble del que ha pagat ja li pots anar dient que això generarà desequilibris. No el faràs desistir.

Les emissions de deute espanyoles són cada vegada més cares i difícils de col·locar perquè no hi ha la percepció en els mercats internacionals que el govern espanyol tingui la voluntat ferma d'implementar tots els canvis necessaris. Creu que es pot acabar produint un rescat a Espanya per part de la UE?

La pressió internacional sobre l'economia espanyola prové de la desconfiança que l'Estat espanyol en el futur pugui donar resposta a l'enorme endeutement acumulat. No crec que es produeixi un rescat perquè seria massa difícil de pair. L'Estat espanyol ha comès l'error de viure alegrement al marge de la crisi durant molt de temps. Però hi ha consens sobre les reformes que cal fer (pensions, sistema financer, mercat laboral, etc.). La incògnita és saber si hi haurà valentia per part dels gestors per acometre-les en la seva totalitat. S'ha iniciat un procés en la direcció adequada.  La meva opinió és que un rescat només es produïria si aquest procés s'interrumpís. El toc d'atenció ha estat tan fort que ha esvaït tot marge de dubte sobre la necessitat peremptòria de tirar endavant les reformes malgrat els costos socials que puguin generar.

L'antic president de la federació de patronals alemanyes, Hans-Olaf Henkel, acaba de publicar un llibre, "Salvem els nostres diners", on proposa l'escissió de la unitat monetària europea en dos grups a diferents velocitats. Un primer, liderat per Alemanya, amb les economies més rigoroses, i un segon on hi haurien de ser Espanya, França i Bèlgica, entre d'altres. Afirma que aquesta divisió eliminaria de soca-rel la necessitat de transferències i rescats. Les tensions sobre l'euro poden arribar a ser irreversibles?

La qüestió sobre si la zona euro quedarà dinamitada pels desequilibris interns és una preocupació molt seriosa que està sobre la taula en aquests moments. Personalment penso que això no es produïrà. El procés de constitució de l'euro ha costat molt, compleix la seva funció i desmantellar-lo és massa complicat. Una lectura positiva de la crisi de l'euro és que, superat el xoc, la zona quedarà enfortida. S'ha hagut d'encarar el problema sobre la marxa conforme han anat sorgint els desajustos. S'han creat una sèrie de dispositius per evitar que en el futur això que ha passat ara ens torni a agafar amb el pas canviat. Els instruments que s'han creat són dos: els fons de rescat i uns mecanismes més intensius d'intervenció europea en la gestió de les economies de cada estat. Al final del túnel de la crisi s'albira més Europa que mai la qual cosa no deixa de ser una bona notícia pels catalans.

Les dues darreres dècades del segle XX han vist com les ciutats han donat pas al que l'influent pensador econòmic, Richard Florida, anomena les "megaregions". Són extensions territorials que interconnecten diferents nuclis urbans creant xarxes i dinàmiques econòmiques pròpies que poden desbordar els espais delimitats pels estats. És la constatació que la realitat política i l'econòmica no sempre van de la mà?

Les àrees econòmiques responen a uns criteris que no són pròpiament els que delimiten les unitats estatals dels mercats europeus. Són aquells espais on els factors de competititvitat moderns es concentren. Un cop perduda la capacitat de devaluació de la moneda els elements que doten de competitivitat estan lligats al territori: infraestrucutures, coneixement, empreneduria, creativitat, formació. Les zones més potents econòmicament del segle XXI són les que reuneixen aquests factors interns i no depenen d'altres d'externs com la seva pertinença política a un estat específic.

En la classificació de regions econòmiques que fa Richard Florida al seu llibre "Les ciutats creatives" situa l'eix Barcelona-Lió, ramificat fins a Alacant i Marsella, com la 11a megaregió mundial amb una bossa de 25 milions d'habitants. Aquesta regió econòmica té forma de corredor urbà. Es tracta, doncs, d'una economia en disposició de xarxa que connecta petites i mitjanes ciutats. Ben diferent del desenvolupament radial que ha impulsat l'Estat espanyol des del segle XVIII.

Espanya està construint la nació a partir de les infraestructures com bé explica en Germà Bel en el seu llibre "España, capital París". El model espanyol ignora l'existència de l'eix mediterrani i es concentra en la construcció d'un gran nucli que suburbialitza la resta. Per saber si un estat és centralista no cal llegir la constitució sinó veure com estan dissenyades les infraestructures. Aquest sistema no té en compte l'eficiència política i econòmica sinó exclusivament la construcció d'una nació espanyola uniforme. No obstant això, existeixen models alternatius a Europa com és el cas alemany que maximalitza el valor i la xarxa de les ciutats.

Al maig del 2009 l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga publica el llibre Euram: centre o perifèria? Una perspectiva econòmica del qual vostè n'és l'autor. L'Euram, Euroregió de l'Arc Mediterrani, té una participació relativa en l'economia espanyola de prop del 31% però aquests darrers anys ha crescut per sota de la mitjana espanyola. A què es deu aquest fenomen? És preocupant?

La crisi ha afectat extraordinàriament a dos sectors de molt pes com són el turisme i la construcció. La construcció ha empès amb força l'economia aquests darrers anys però la patacada ha estat enorme. És molt difícil substituir un sector amb tanta presència al PIB d'un dia per l'altre. Aquest fenomen ha estat més important a València però a Catalunya hem experimentat un procés migratori de gran dimensió. Jo no crec que sigui preocupant. Ens en sortirem amb una economia més oberta i internacionalitzada.

L'eclosió productiva de les economies asiàtiques podria afavorir que els ports de l'Euram esdevinguessin la porta d'entrada preferent de les seves mercaderies a Europa en substitució dels ports del mar del Nord. Però encara no tenim un eix ferroviari d'ample europeu que connecti els ports i aeroports de l'àrea amb els mercats europeus. A més l'Estat espanyol està interessat en impulsar una via alternativa que creui els pirineus des d'Algesires passant per Madrid i Saragossa. Quines conseqüències tindria per l'Euram si Espanya prioritzés aquest segon traçat ferroviari?

El corredor mediterrani és fonamental pel nostre futur perquè permetria que aquesta àrea esdevingués un contrapès a la regió d'Europa més pròspera, coneguda com la banana del nord. Si volem ser la porta d'entrada de les mercaderies xineses necessitem aquest eix. I també ens podria permetre esdevenir un centre logístic de primer ordre. En Ramon Tremosa ho explica amb tot detall al seu llibre "Catalunya serà logística o no serà". Tenim tots els elements per poder assolir-ho. El model radial espanyol, per disminuir aquesta potencialitat, planifica unes infraestructures que desenvolupen uns eixos contradictoris amb la realitat econòmica. La Unió Europea, però, té molt clar que en època de crisi cal optimitzar les àrees amb més potencial econòmic perquè facin de motor en el procés de superació d'aquesta conjuntura crítica. Europa pot constituir-se en el millor aliat del corredor mediterrani.

Per l'enorme quantia en el desequilibri de les balances fiscals amb l'Estat espanyol pensa que és adient considerar l'Euram com una regió espoliada?

Podem parlar d'una regió espoliada per dues raons. Una, perquè en termes absoluts i macroeconòmics el volum del dèficit fiscal és exageradíssim i dues, perquè és l'única regió contribuent neta. Madrid, com a capital, té uns canals mitjançant els quals rep més del que aporta. Es tracta, doncs, d'una espoliació doble: per la quantitat i per ser els únics.

Una regió econòmica com l'Euram representa un model de producció i econòmic específic i, per tant, diferenciat. La política econòmica espanyola, de tendència homogeneïtzant, i de tradició escassament industrial, li és favorable?

No, no li és favorable perquè el model de l'Euram és diversificat, internacionalitzat i de clústers i no és equiparable al que hi ha al conjunt de l'Estat. És especialment discordant dels grups econòmics que dominen el capitalisme madrileny. Aquestes elits s'inscriuen fonamentalment en 3 categories: les empreses que viuen de les licitacions estatals, les empreses ex-monopolistes o tarifàries i la gran banca. Totes elles néixen d'aprofitar la proximitat amb l'estat i aixoplugar-s'hi. El nostre model productiu res té a veure amb aquest.

Quines creu que són les qüestions primordials que haurà d'encarar el nou responsable d'economia del govern català, Andreu Mas-Colell?

El conseller Mas-Colell haurà de confegir un pressupost molt realista, concretar el dèficit i veure quines necessitats de finançament comporta. També haurà de prestar especial atenció a les infraestructures. Haurà de triar les més bàsiques, entre elles el corredor mediterrani. Haurà d'estar amatent a que no es produeixi una laminació de les competències d'autogovern catalanes associada a les mesures de contenció del dèficit públic espanyol. A Catalunya tenim el perill de perdre un llençol a cada bugada i hem d'anar amb compte. En un altre ordre de coses penso que tenir una orientació business friendly és fonamental. Tot el que sigui reanimar, encoratjar, i reduir l'impacte negatiu de la burocràcia sobre la iniciativa de les persones és bo.

Quan creu que començarà la recuperació de l'economia catalana?

Al segon semestre del 2012 però no seguirem caient, hem tocat fons. L'ajust ja s'ha fet però anímicament la gent encara està tocada. En relació a l'atur tècnicament es crea ocupació a partir de creixements del 2%. No sé si al principi de la recuperació sigui fàcil arribar a aquests nivells de creixement. Penso que l'absorció d'atur pot ser lenta a l'inici però s'anirà accelerant conforme el ritme de creixement es consolidi.

Recentment SiJ ha elaborat un informe que constata la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent. Nombrosos economistes s'han pronunciat positivament al respecte. Vostè creu que l'economia catalana podria sostenir les estructures d'un estat propi dins de la Unió Europea?

Des d'un punt de vista econòmic la viabilitat de la independència és inqüestionable. Catalunya té tradició, té arguments, té recursos per esdevenir una societat avançada amb un estat propi en el context internacional. Una Catalunya independent gaudiria d'una societat més equilibrada i de cotes molt elevades de benestar social. L'estat és un instrument imprescindible que ens permetria situar Catalunya en el món competitiu. Una economia subordinada no és un bon aliat per transitar en un món globalitzat.

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State

El debat sobre la creació d'un Estat independent - The debate on building an independent State
Prem sobre la imatge per veure totes les entrades de les quatre edicions - Click on the image to see all the entries of the four editions

Subscriu-te per rebre les novetats